Les interaccions entre els personatges sovint atrauen el lector més que cap altra cosa. Quan el lector presencia els personatges parlant entre ells, aquests agafen vida pròpia i s’oblida que són creacions de l’escriptor.

—Extraordinari!

—Va, no t’entretinguis.

Diàleg és el que diuen els personatges directament, sense narrador pel mig. Aquí rau sobretot la seducció que el diàleg exerceix sobre el lector, que viu l’experiència de sentir parlar directament els personatges, sense intermediaris que filtrin la conversa. A més, la narració dona la impressió de densitat i el diàleg de lleugeresa i dinamisme.

Sabíeu que la senyora Gol té sang egípcia per part de l’àvia materna?va preguntar l’Anna.

Quan narrem podem resumir o mostrar. El diàleg és una tècnica per mostrar. I ja sabem que el resum no té la força de l’escena, que mostra.

Si no optes per una narració amb predomini de la conversa, on la història s’explica a través del diàleg, com el conte de Hemingway “Turons com elefants blancs”:

(…)

—Volem dos Anís del Toro.

—Amb aigua?

—El vols amb aigua?

—No ho sé —va fer la noia—. És bo amb aigua?

—No està malament.

(…)

I apostes per un narrador i alguns diàlegs intercalats, has de tenir present que el diàleg crida molt l’atenció i que convé reservar-lo per a moments importants. Els esdeveniments claus de la narració es presten al diàleg. Al lector li agrada escoltar els personatges directament en els punts crucials.

D’entrada poden tenir la il·lusió que escriure diàlegs és fàcil, però no és així. Escriure bons diàlegs és difícil. Que siguin realistes i que s’assemblin a la manera oral de parlar, esporgats de totes les convencions que fem servir quan parlen i que serien un llast en la narració literària.

No t’obsessiones a no repetir  “va dir” i a buscar sinònims o paraules alternatives “va afirmar, va preguntar, va exclamar”. ´Si has de forçar el significat, és millor que deixis sempre “va dir”; pel lector “va dir” són dues paraules invisibles.

Les acotacions, que agraden molt als meus alumnes, són per donar una dimensió més al diàleg i fer-lo més viu, no pas per apagar amb matisacions i filosofies. Mostrar els moviments i les expressions facials pot ajudar a potenciar les paraules que diuen. També són una eina per mostrar el conflicte intern del personatge.

—No em fa res —va dir, empassant-se les llàgrimes.

El perill de les acotacions és que se’n coli el narrador i ens oblidem que estem en estil directe. L’excés d’acotacions mata la conversa. Si necessitem acotar tant, és que no estem enfocant bé el diàleg.

La primera prova de foc a l’hora d’escriure diàlegs és crear la il·lusió d’oralitat, de realitat.

Pot ser que tu diguis:

—Quina vista tan estupenda!

Però al lector li semblarà més autèntic:

—Genial!

Per acabar, dos aspectes fonamentals del diàleg i, potser, els més difícils: la caracterització dels personatges per la forma de parlar i el subtext, allò que s’amaga entre i per sota de les paraules. Tornant al conte de Hemingway, la veu de la noia i de l’americà estan ben diferenciades:

(…)

–Oh, ja n’hi ha prou!

–Tu has començat –va dir la noia–. Jo m’estava divertint. M’ho passava bé.

–Bé, mirem de passar-nos-ho bé.

–D’acord. Ho estava intentant. Deia que les muntanyes semblaven elefants blancs. No ha estat brillant?

–Ha estat brillant.

–Volia tastar aquest licor nou. Això és l’única cosa que fem, oi?: contemplar les coses i tastar noves begudes?

–Suposo que sí.

(…)

I el subtext pesa com un plom:

(…)

–En realitat és una operació molt senzilla, Jig –va dir l’home–. De fet ni tan sols és una operació.

La noia fità el terra on reposaven les potes de la taula.

–Sé que no patiràs, Jig. Realment és ben poca cosa. Es tracta de fer-hi penetrar l’aire.

La noia no deia res.

–Jo t’acompanyaré i no em mouré del teu costat en tota l’estona. Simplement hi deixen entrar aire i després tot és completament natural.

–Aleshores, què farem després?

–Després tot anirà bé. Tot serà com abans.

(…)

Subtext és la paraula màgica. És on el diàleg excel·leix.

El subtext està estretament relacionat amb la subtilesa, amb el corrent subterrani, amb la ironia. És més important el que no diuen els personatges que el que diuen. Els guions dialogats de les pel·lícules de Woody Allen són bons exemples de diàlegs amb molt de subtext.

El que no hem de fer amb el diàleg és fer-lo servir per predicar ni posar la nostra veu a la boca dels personatges.

Ja et pots apuntar als tallers d’estiu al Pirineu!