Annie Ernaux va néixer l’1 de setembre de 1940 a Lillebone (Seine-Maritime), però va passar els seus primers anys a Yvetot a la Normandia, on els seus pares tenien un cafè i botiga de comestibles. Va estudiar Literatura Moderna a Rouen i va ser professora a Annecy i a Pontoise.

Des de meitat dels setanta viu a Cergy-Pontoise, a 25 km de París. És una ciutat totalment nova perquè va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial i que es va reconstruir durant els anys setanta. Diu Annie Ernaux que va escollir aquesta curta perquè no tenia passat i això la feia sentir bé, perquè les ciutats històriques li recorden una llarga tradició d’exclusió social

En la seva primera novel·la Les Armoires vides (1964) ja anunciava el caràcter autobiogràfic d’una part important de la seva obra, on s’aborden temes com l’ascensió social dels seus pares (La Place, La Honte), el seu matrimoni (La Femme gelée), les seves relacions amoroses (Passion simple, Se perdre) o la malaltia i la mort de la seva mare (Je ne suis pas sortie de ma nuit, Une femme).

La seva obra és extensa i es caracteritza, com ja he dit, pel caràcter autobiogràfic. Al català s’han traduït Passion simple (1991), per Xavier Pàmies, “Pura Passió”, Llibres de l’Índex, Barcelona 1992. I Les années  (2008), per Valèria Gaillard, “Els anys”, Angle Editorial, Barcelona 2019. Algunes de les seves obres s’han adaptat al cinema.

Ha estat guardonada amb els principals premis en llengua francesa: Renaudot, Marguerite-Duras, Prix de la langue française. També ha rebut els Premis Internacionals Formentor de les lletres i Acadèmia de Berlín.

He fet aquest resum d’entrada perquè Annie Ernaux, tot i que és una autora molt rellevant, amb una aportació significativa a la història de la literatura i, especialment, al gènere autobiogràfic, és poc coneguda i llegida a casa nostra.  

La vaig conèixer a No he salido de mi noche, traducció de Lydia Vázquez, Cabaret Voltaire 2017, i ara he llegit Els anys. El primer llibre em va colpir i el segon m’ha acabat de guanyar. Annie Ernaux és una veu femenina potent, franca i commovedora, que es desplega de manera trencada i que t’atrapa sortint dels motlles narratius convencionals. Et desperta l’emoció i el pensament reflexiu. Les seves novel·les autobiogràfiques tenen molt d’assaig i de recerca.

Sap com convertir la seva vida en matèria literària, con despullar-se sense judicis per confrontar el lector amb ell mateix i amb la història comuna. Diu que “Escriure és perseguir la realitat, perquè la realitat no es mostra d’entrada. És un acte polític”, i que: “Sempre vaig voler escriure com si no hi hagués de ser quan publiquessin el que he escrit. Escriure com si m’hagués de morir a l’acte i ja no hi hagués jutges”.

Obsessionada i conscient que vol reflectir literàriament tot allò que té a veure amb la dona: l’avortament, la mort del pare, la malaltia i la mort de la mare, les misèries matrimonials, la luxúria.

El seu motiu per escriure és el que crec que comparteixen la major d’autors de textos autobiogràfics: abans d’oblidar i que no en quedi res. “S’esvairan totes de cop com ho han fet els milions d’imatges que hi havia darrere els fronts dels avis morts mig segle enrere, dels pares també morts”.

No he salido de mi noche  és un text molt íntim, les notes sobre un ésser estimat que ha deixat de ser ell mateix. Ens mostra la crueltat de l’Alzheimer que ha desposseït la seva mare de tot. És una crònica del dolor causat per aquesta malaltia. Un recull de notes sobre l’estupor i el trastorn que sentia i els moments, fora del temps, que passa amb la seva mare. Notes on recull les paraules de la mare i escriu sobre el seu cos. On constata que ha deixat de ser la dona que coneixia i, alhora, en la veu, els gestos i el riure és més ella que mai.

Els anys, és potser un dels seus llibres més coneguts. Annie Ernaux construeix una narració personalíssima de sis dècades de la seva vida: dona veu a objectes, cançons, titulars de notícies o anuncis de cada moment històric, intercalant-hi textos del seu diari o la descripció de fotografies familiars. És una autobiografia alhora subjectiva i impersonal, privada i col·lectiva. De fet, el flux del temps és el gran personatge del llibre, en el qual totes les veus, imatges i fets conflueixen, brillen, passen i es dilueixen sense remissió. És la crònica dels canvis de la societat francesa de la postguerra.

Els meus llibres es basen en la memòria, un record tant personal com social, perquè posa veu i cara a les coses quotidianes d’una època. Així que si jo ni tan sols em pregunto la qüestió de si tinc el dret a dir alguna cosa o si que alguna cosa m’afecta d’alguna manera personal, perquè la meva intenció final és narrar la realitat, per recrear una mena de memòria social.

L’espai d’escriptura: El goig d’escriure.

El manual d’escriptura: Escriure sense por.

Tallers d’estiu al Pirineu.