Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del meu primer recull i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats. El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i contat amb paraules del país, aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector de català estàndard? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià (La nit als armaris, Voliana edicions)i al final crec que el conte, tot i la presència d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que lector de textos en català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra i tots els lectors en llengua catalana, lectors de tot el món. A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, alhora que faig un ús bàsic del català estàndard i conto arguments universals que vull que arribin a tothom. Al narrador d’El meu Adrià li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, ha estat agradable constatar que per alguns lectors del Maresme i de Barcelona, aquest lèxic genuí no només no ha estat un obstacle sinó que s’apuntarien a tastar el confitat i una tupina plena de paraules i històries cent per cent pallareses.

fato

No som fatos, som eixorrobits

A la pàgina 65 d’El Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la pressió de la llengua normativa, especialment gràcies la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo català estàndard.

Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, encara em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se” a aquests nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la nostra, el català!

Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no val per res, que l’has de fargar i encara així serà escolrida i poca cosa, et sents esporret i vestida amb cassigalls i ho esfarnegaries tot. Penses que si fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament ben endreçat, però no som fatos, al contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau- nyau encara que de vegades ens agradaria.

Eeixo

La terra parla per boca de la gent

El binomi fantàstic de la Gramàtica de la fantasia de Rodari amanit amb una mica de pebre pallarès es converteix en un joc fet a casa. Pensem en aguell que tenie mala jaïlla i que no trobava mai cap cadira per seure a gust i que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars. Pensem a buscar la nit pels armaris.

Fa uns dies vaig haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va semblar que m’havien pispat un munt de paraules. No trobava les veus que m’havien criat. Em vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic segura que no sigui així). De joveneta es van riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”, prou urbanes, prou “entenedores”. Prou. Jo volia ser culta i que les persones modernes m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva  música i dels meus mots.

Em pensava que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia esborrat de tant arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar, havia perdut “tresors immensos de l’expressió humana”, com deia Maragall. La terra que parla per la boca de la gent.

Supo-supocoberta

Tallers d’escriptura d’hivern: clica!