Select Page

El lligam emocional de la llengua, que tradueix cultures

“No seré més per vosaltres. Des d’ara seré per mi.”

Són les primeres paraules de la novel·la La filla estrangera, de Najat el Hachmi.

Najat El Hachmi  és una escriptora catalana i mitjancera cultural d’origen amazic (Nador, 1979). Va estudiar filologia àrab a la Universitat de Barcelona iva  presentar un informatiu setmanal en llengua amaziga a l’antiga emissora Catalunya Cultura. Ha col·laborat en altres mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, el diari El 9 Nou de Vic, la revista digital Esguard, La Vanguardia i al Periódico de Catalunya. Va ser guanyadora de l’edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel·la amb la novel·la L’últim patriarca, traduïda a diverses llengües.

Va néixer a la ciutat marroquina de Nador quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular de filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va treballar de tot el que va poder: empleada de la neteja, cuinera, monitora d’esports… fins a ser mediadora a la Delegació d’Ensenyament de Vic.

El 2005 va participar en un acte de l’Institut Europeu de la Mediterrània, junt amb altres escriptors de procedència estrangera que utilitzen el català a l’hora d’escriure com Matthew Tree, Salah Jamal, Laila Karrouch o Mohamed Chaib. Amb motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt l’octubre del 2007, va viatjar per diferents ciutats alemanyes per participar en col·loquis literaris en els quals va oferir la seva visió de la literatura catalana actual.

La Najat va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d’aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany. El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del procés d’arrelament al país que l’ha vist créixer des que va arribar a Vic. Un llibre que s’anava escrivint dia a dia, al mateix pas que es va formant la identitat de l’autora com a mare, treballadora, estudiant, catalana i d’origen marroquí.

La novel·la que l’ha fet famosa és L’últim patriarca, on exposa la història d’un immigrant marroquí que s’instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d’origen i s’adapta als valors de la nova societat en què viu.

Amb La filla estrangera (2015) va guanyar el premi Sant Joan. En aquesta novel·la queda molt manifesta la importància emocional que establim amb les llengües i com hi ha  parts d’una cultura que no es poden traduir en la llengua d’una altra.

“Ens vinculem amb una llengua perquè ho fem amb les persones que la parlen”, deia la Najat en una entrevista amb l’Antoni Bassas.

Aquesta autora és una gran creadora d’atmosferes sensorials. La filla estrangera comença amb  aquestes dues frases, que ens toquen la pell, la retina i les papil·les olfactives:

“Ha gebrat aquesta matinada. Mentre la rosada s’anava glaçant damunt dels camps perfumats de purins jo em regirava al meu llit, que no parava de grinyolar.”

I parla molt d’escriptura i lectura, dues eines que crec que han estat essencials a la seva vida per poder assumir la doble identitat cultural i fer el salt a la llibertat com a dona.

Primer em pensava que escrivia perquè havia llegit molt, com una conseqüència natural del fet de ser lectora voraç, però és evident que no tothom que llegeix escriu. Després em vaig pensar que escrivia perquè em sentia de dos llocs a l’hora i l’escriptura em permetia fer front al desassossec de no saber exactament d’on era i com havia de sobreviure a les contradiccions que aquest espai fronterer em comportava. Després vaig descobrir que simplement escrivia com a conseqüència del fet mateix de viure: a vegades les coses són tan inversemblants, tan xocants, tan incoherents i tan mancades de sentit que només a través de l’ordenació dels successos que comporta un text escrit se li pot trobar alguna mena de lògica. En algun moment també se’m va passar pel cap que escrivia per ser llegida, per comunicar alguna cosa a algú i, per tant, pal·liar el sentiment de solitud inherent a la mateixa existència. Finalment, escrivint la primera novel·la vaig descobrir que l’origen era més remot del que em pensava: el relat literari ja formava part de la meva vida des del principi de tot a través del que explicaven les dones del meu poble i escriure no és més que una forma de lligar i enllaçar maneres de relatar molt distants entre elles. Escrivint puc trobar punts en comú entre autors de tots els continents del planeta i les dones analfabetes del meu poble. Escric perquè és una necessitat. Escric per totes aquestes raons però sobretot perquè escriure és de les coses més plaents que faig a la vida.

L’escriptura de Najat el Hachmi és sensual i emotiva. Ens fa entrar la cultura amazic i les vivències de la protagonista pels porus i per tots els sentits.  La novel·la és un monòleg que parla del dolor de trencar amb la mare i la cultura d’origen i l’espai de la lectura i l’escriptura com a una salvació.

Al llibre es fa referència als versos de la Maria Mercè Marçal:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Diu que a la seva escriptura s’hi ajunten les lectures d’aquí i els relats orals de les dones amazics. Cita Montserrat Roig, per mostrat el xoc de la cultura oral amb la cultura escrita:

Mentre parlen penso en el parlar apressat de la Mundeta  i em sap greu constatar que ningú reproduirà mai el parlar apressat d’aquestes senyores en cap llibre pel simple fet que fan servir una llengua que és del tot aliena al paper, que es transmet per l’aire sense deixar rastres de cap mena.

A la novel·la és un xoc constant: entre cultures, entre la filla i la mare.

En alguna de les tertúlies que feia a casa amb altres dones on s’explicaven amb detalls de tota mena els mals exemples de les esposes fracassades i de com aquestes havien avergonyit les seves famílies (…), la mare aprofitava per exposar el meu cas i sotmetre’l a judici d’aquelles senyores. Tot el dia amb el nas ficat en llibres, no sé què en traurà de tant llegir, més d’un s’ha tornat boig si llegia massa. I jo li dic, què faràs el dia que el teu marit et demani el dinar? Miraràs com es fa en un llibre? Llavors totes reien, elles que no sabien llegir ni escriure, felices perquè el seu analfabetisme les feia perfectes pel paper que les havien assignat, incapaces de plantejar-se que en podia ser un altre.

La cultura d’origen de la protagonista, del Marroc rural, la de la seva mare, la que ha saltat fins a occident i l’esquitxa de ple la protagonista-narradora, és molt masclista.

Estudiar o treballar no és el problema, el problema  és si la dona es comporta com ho ha de fer o no. (…) No hi fa res que llegeixis Nietzsche o From. L’art d’estimar?  Ja el practicaràs quan estiguis casada, tranquil·la.

 (…) sense tota aquesta gent que, des de fa tant de temps, pateix per tu, per la teva reputació, la de la teva mare sola amb tu, la de la teva virginitat, el teu honor.

La protagonista es casa per amor a la seva mare, perquè sent que té un deute amb ella, perquè no la vol veure patir, la vol fer feliç. I es troba amb el dilema que els coneixements que adquireix aquí, és molt bona estudiant, li provoquen un malestar envers la cultura de la qual prové. Vol traduir totes les paraules que deia la seva mare i sent frustrada perquè no troba una traducció literal.

La filla estrangera ens transmet les contradiccions i el conflicte afegits als propis d’una jove catalana de la seva edat d’una jove nascuda al Marroc i criada a Catalunya, que ha de decidir si surt o no del món de la immigració quan això implica trencar amb la mare. La Najat ho explicava així en una entrevista:

(..) vaig escriure un conte que rere una història d’amor gairebé adolescent parlava del culte a la virginitat que hi havia al meu poble, on es penjaven els llençols tacats de sang després de la nit de noces. Vaig guanyar un premi i la meva comunitat em va dir que els estava avergonyint públicament i que així només fomentaria el racisme. Per mi, aquesta anècdota explica molt bé la llei del silenci i com les novel·les poden fer aflorar coses que no saps que t’incomoden. Escriure novel·les és un acte de rebel·lió, a vegades més que l’assaig, perquè el malestar és difícil d’explicar.

Com ja és habitual en la seva obra, la veu narrativa en forma de monòleg de La filla estrangera és mot potent. Una veu que narra tant la intensitat dels vincles familiars i culturals com la necessitat de ser una dona lliure.

L’obra de la Najat, amb fort poder evocador i amb una gran intensitat sensorial i emotiva, té un valor literari indiscutible, però també té un gran valor com a pedagogia social. És molt d’agrair que una filla de la immigració en ens faci una traducció cultural, no només de la cultura de la immigració sinó també de la cultura d’origen.

El 2018 va publicar Mare de llet i mel, que és l’altra cara de la moneda. Fatima, la mare de la filla estrangera, que va deixar la seva família i el seu poble per emigrar, ens conta la seva història. Una carta d’amor de la filla escriptora a la seva mare.

A la novel·la L’últim patriarca (2008) ja tractava el tema de la immigració. Una història familiar contada per la filla de Mimoun Driouch, emigrant marroquí,  a les portes de la universitat, que vol entendre per què el seu pare és un dèspota. Una novel·la amb sentit de l’humor que copsa amb eficàcia els moments centrals de la narració. Tot i comptar amb episodis molt dramàtics, defuig el dramatisme i ofereix una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins. Mostra el xoc d’estructures patriarcals, basades en l’explotació i maltractament de les dones, amb els valors propis de les societats més democràtiques. Aquesta topada degenera en més violència contra els més febles (dones i criatures), però és aquest entorn geocultural diferent, que permet a la filla endinsar-se en el diccionari de la llengua catalana i anar a la universitat, la qual cosa li facilitarà l’enderroc del model social masclista.

L’assaig Sempre ens han parlat per nosaltres (2019) és l’últim llibre que ha publicat Najat El Hachmi.

Tallers d’estiu: vine a escriure al Pirineu!

Manual d’escriptura creativa: Escriure sense por!