El plaer intel·lectual i la dimensió íntima de llegir el teatre

El Juliol de 2019 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va organitzar una jornada molt interessant amb el títol “Teatre, literatura?” Els ponents no van dubtar d’afirmar que les seves obres teatrals eren literàries, però també van manifestar que hi ha un interessant debat al voltant de qüestions específiques del gènere teatral i els límits de la literatura, perquè no podem oblidar que el teatre s’escriu per ser representat. També hi ha tota una deliberació de si l’autor escriu per al públic, per al lector o per a l’actor. Tota aquesta complexitat i discussió per mi fa l’escriptura teatral doblement interessant.

“El teatre és literatura, però de vegades s’ha de recordar”. (Mercè Sarrias)

En aquesta mateixa trobada Josep Maria Miró va parlar del teatre com a espai de diàleg entre col·lectius diferents —desconeguts que seuen a veure (o a llegir, afegeixo , jo) si s’ha obrat bé o malament davant d’un conflicte moral—, dels pactes de veritat i mentida que s’hi generen —autoficció o ficció—, del factor polític —existeix realment un teatre no polític?—, de la necessitat que l’autor tingui clar de què vol parlar i per què ho vol fer —mirada, especulació, joc, ideologia—, de les demandes de representació —femenines o racialitzadores, per exemple—, de la diferència entre el teatre textual i el teatre situacional a l’hora de discutir si el teatre és literatura i, esclar, de la necessitat de visibilitzar-lo editant, llegint i donant-hi suport institucionalment.

Una reflexió que abraçaria tota la literatura, però que potser en el teatre és més esmolada.

El gènere dramàtic es defineix com al “gènere literari al qual pertanyen les obres destinades a la representació escènica, la trama de la qual es desenvolupa exclusivament a través de l’acció i el llenguatge directe dels personatges, el diàleg o el monòleg. Sense narrador”. A diferència de la narració, el teatre ha d’explicar una història en un lapse de temps no massa llarg.

El teatre és una manifestació artística complexa, una suma de textos literaris i elements escènics. El teatre combina text i espectacle, i ambdues facetes són estudiades. La part literària és sovint referida com a dramatúrgia, i els elements relatius a la representació teatral estan englobats sota el concepte de posada en escena.

L’acció teatral ve determinada per tres elements bàsics: la paraula, el temps i els personatges.

La paraula

En el teatre, tota l’acció verbal de la trama és dialèctica, és a dir, dialogada. Presenta un conflicte, una tensió entre els personatges que es resol amb les limitacions de l’espai i del devessall del diàleg, redundant en una major intensitat i càrrega significativa.

Hi ha diverses formes d’organitzar i presentar la paraula en l’escena. La més habitual és el diàleg entre dos personatges. En general, un diàleg d’intervencions breus i encadenades suscitarà en l’espectador major sensació de dinamisme, mentre que les intervencions més extenses solen desaccelerar l’escena i aporten major informació i reflexió.

Un recurs teatral típic és el monòleg, el parlament que un personatge pronuncia per a si mateix, sense més testimonis que el públic. El monòleg és una manera eficaç de presentar els pensaments i sentiments d’un personatge concret, una forma de definir amb rapidesa i efectivitat seva caracterització.

Un altre recurs dramàtic de gran rendiment és el part, és a dir, les paraules que un personatge diu per al públic fent veure que altres personatges que estan en escena no ho senten.

El temps

Una diferència fonamental entre el drama i la narració rau en el tractament donat al temps. El temps teatral és sempre un temps concentrat perquè la representació transcorre en un temps real, davant els ulls de l’espectador.

La mateixa compartimentació de l’obra teatral en actes és una forma d’ordenar i facilitar el pas del temps. Cada acte tendeix a succeir al llarg d’un temps lineal. Entre el final d’un acte i l’inici d’un altre sol transcórrer un lapse temporal; aquestes el·lipses que no es representen resulten imprescindible per a l’avanç de l’acció.

 Les unitats clàssiques són les tres unitats dramàtiques. Aquesta caracterització es remunta a Aristòtil i consisteix en una sèrie de normes molt senzilles per evitar la dispersió de el temps, l’espai i l’acció.

Els personatges

La condensació característica del teatre impedeix aprofundir en la psicologia de tots els personatges.

El teatre és art de la paraula.

He fet aquest breu context, perquè crec que és cert que s’ha de recordar que el teatre és literatura.

El projecte “Llegir el teatre” organitzat pel TNC i del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, del qual he estat conductora al Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar, ha estat un èxit i el nombre de lectors de teatre ha augmentat. Però encara cal recordar que el teatre és literatura i es llegeix.

La clau per mi és entendre que l’obra de l’autor, del dramaturg, és una i la representació és una altra. No podem oblidar el plaer de la lectura, el plaer d’imaginar a partir de les paraules, de crear el nostre propi escenari. Quan veiem el text representat, la nostra imaginació es posa en un segon pla i passem a veure la visió de l’autor, modificada i complementada per la persona que dirigeix l’obra i els actors. Com a lectors som més actius que com a espectadors.

També podem parlar de la lectura de teatre com a una eina per treballar el llenguatge oral, la imaginació i la dicció. Per plantejar dilemes i debats de pensament.

“Llegir teatre és una aventura imaginària que no podem negar a la societat.” Jessica Fortuny

Per acabar citaré algunes obres del projecte Llegir el teatre que he gaudit llegint-les:

El professor Bernhardi, Schnitzler. Un guió teatral per pensar i molt.  

La Casa de les aranyes, de Paco Zarzoso. Bellesa de les paraules i ritme del text.

En el mercado del mundo, de Calderón de la Barca. La lectura em va transportar a una altra època. Vaig gaudir de la música del text.

La lectura de Que rebentin els actors, de Gabriel Calderon, em va impressionar i sacsejar. Una descoberta.

Vaig començar llegint Shakespeare molt abans de trepitjar el teatre i, amb Molière, va ser la meva porta a la literatura.  Afanys d’amor perduts, de William Shakespeare és una comèdia d’embolics deliciosa. És una festa de la paraula, de les paraules que amplien el coneixement, de les que marquen classe social, de les que juguen. 

La lectura de Els jocs floral de Camprosa, de Santiado Rusiñol la vaig trobar d’una actualitat aclaparadora i d’una comicitat refrescant. 

Sol solet, d’Àngel Guimerà, és un drama sobre la solitud, la mentida i el desig sexual de la dona.

La Rambla de les floristes, Josep Maria de Segarra és una allau poètica que  s’imposa i entra per l’oïda, un riu que ens arrossega fins a un final meravellosament construït.

El público, de Federico García Lorca, és un text teatral que vaig gaudir molt, per la riquesa literària i creativa però que em va portar una dificultat afegida amb el club de lectura que conduïa. És literatura surrealista, plena de poesia i d’idees, però no és una lectura fàcil. Em va encantar.

I la meva minúscula aportació al gènere teatral:

Escriure el petit guió teatral El miracle de les muntanyes, que es va enganxar al tren de miracles ideat i posat en marxa per Pep Coll i Sisco Farràs en la seva obra Els Miracles de Sant Maria, va ser molt bonic. I veure’l representant pel grup escènic d’Àneu Xants pels carrers del nucli antic d’Esterri d’Àneu, en el marc de Festival de Teatre Esbaiola’t, amb les millores escèniques que hi van incorporar el Roger Cònsul i Cia, molt emocionant.

També he de reconèixer que, si bé el teatre és un gènere literari i el llegim com a literatura, també hi ha textos teatrals que no són literaris. Avui parlo del teatre que es pot llegir independentment de la seva representació escènica. I gràcies a un comentari de la Rita, una companya del club de lectura Llegir el teatre, m’he adonat que el meu origen com a escriptora no només és a les rondalles i els contes orals com em pensava fins ara, sinó també al teatre de Shakespeare i Molière que llegia amb dotze i tretze anys i m’imaginava amb passió. A més, el teatre recitat, com la poesia, és a l’origen de la literatura.

Sóc narradora, però trobo que el teatre és un gènere apassionant i surto d’aquest post amb ganes d’escriure’n. De llegir-lo ja ho faig.

Contenta que m’hagin proposat de conduir el club de lectura virtual “Llegir el teatre. El teatre és literatura”, de les Biblioteques Públiques de Catalunya. I de poder comptar amb els textos digitals d’Arola Editors a la Biblioteca de TNC. Ara que malauradament no podem gaudir de la seva representació damunt d’un escenari, i això és molt trist i problemàtic, podrem gaudir almenys de la lectura. De les paraules, del ritme, dels temes i dilemes que plantegen les obres. I podrem imaginar el que no podem veure ni escoltar a l’escenari. Hem començat amb Només una vegada de Marta Butxaca i Les veus interiors d’Eduardo de Filippo. D’aquests textos ja en parlaré en un altre post.

El goig d’escriure. L’espai d’escriptura.

Els tallers d’estiu al Pirineu.

Escriure sense por. Manual d’escriptura creativa.