La paraula refugi ve del llatí refugium, que vol dir fugir cap enrere, lloc protegit en el qual un es refugia fugint cap enrere.

El refugi potser un lloc, una habitació amb vistes, una habitació caixa, un espai sagrat, una catedral, un dojo.

El refugi pot ser una cultura, una parla, unes cançons, un objecte.

El refugi pot ser una persona.

El refugi pot ser un munt de quilos, en teoria sobrers però en realitat vitals, per ofegar la pena i escalfar-se, per posar un aïllant de greix entre els ossos i la por.

Sí, refugiar-se sempre és anar enrere, fugir enrere. De les inclemències naturals, dels destructors de noves idees i idees diferents, dels botxins emocionals, dels que imposen com s’ha de pensar i com s’han de fer les coses, dels dimonis de la nit.

Refugi lingüístic.

Refugi terapètic.

Refugi atòmic.

Refugi espiritual.

Refugi emocional.

Refugi intel·lectual.

Refugi metodològic.

Refugi meteorològic.

Refugi de muntanya.

Refugi de natura.

Refugi d’animals.

Refugi marí.

Refugi de pescadors.

Refugi antiaeri.

Refugi romàntic.

Refugi familiar.

Refugi de dissidents.

Refugi de minories.

Refugi social.

Refugi diví.

Com el comte Dràcula, em refugio cada nit en una cambra que és com una caixa de morts. Petita, tancada, fosca i pintada de blanc. Cada nit em refugio a les entranyes d’aquesta matriu, que m’expulsa al matí a la llum, a l’amenaça del nou dia.

M’encanta el refugi de la sauna finlandesa, estirar-me damunt de la tovallola a 80 – 90 graus de temperatura, a dins d’una capsa de fusta de color mel, calenta.

Hi ha persones que sobreviuen armant-se, jo sóc una supervivent de refugis. Un llibre, el portàtil, el mòbil, els arbres del parc i els de la muntanya, les meves manies, casa meva. He canviat de casa unes quantes vegades però casa meva, o la meva habitació a l’època d’estudiant, sempre ha estat el refugi número u. Els refugis m’han salvat la vida i l’esperit; però també gràcies a la meva habilitat per refugiar-me tinc l’ànima més tendra del que tocaria i mantinc intacta la por als espais oberts.

No sé com encarar els espais oberts i avançar sense recular, sense fugir i amagar-me. Ja es veu que això, com a mínim, és molt cansat, però hi tinc tanta pràctica!  Somio a avançar per esplanades desconegudes, sota un cel inabastable, i no córrer ni una passa cap enrere.

També sé refugiar-me en una paraula-

refugi.