Select Page

Quan descobreixo autors i autores joves (encara més si són autores, ho confesso) que són una descoberta artística refrescant i potent tinc una gran alegria. M’ha passat amb la Irene Solà. La vaig llegir per primera vegada a Els dics i em va seduir amb l’aposta experimental i rural, que porta la perifèria al centre. Li vaig seguir els contes al Time Out i quan va arribar Canto jo i balla la muntanya ja m’havia guanyat però no m’esperava tant. Aquesta novel·la és un festival de lectures.

Irene Solà va nèixer a Malla (1990), un poble petit de la comarca d’Osona, i  viu a Londres, on treballa a la Whitechapel Gallery. Entre dos mons tan diferents, com un poble rural de Catalunya i una de les capitals mundials de l’art i la creació. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i es veu que un Erasmus a Islàndia que li va canviar la vida. I va fer un màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex, a Brighton, que va ser decisiu per iniciar la seva carrera com a escriptora. Abans del Premi Documenta, que va guanyar amb Els dics i l’Anagrama de novel·la amb Canto jo i la muntanya balla, l’any 2012 ja va guanyar el premi Amadeu Oller de poesia per Bèstia -editada per Galerada i traduïda a l’anglès per la prestigiosa editorial Shearsman Books. El jurat del guardó va destacar-ne la poesia «suaument violenta, colpidora i tènue»”, plena d’idees i amb «incorporacions d’objectes aparentment impoètics», en un «univers surrealista molt suggerent i ben sostingut. Aquesta valoració també la podem aplicar a la seva prosa. Personalment m’encanta que comencés amb un llibre de poemes, perquè crec que la poesia és a la base de la creació literària, la presència del medi rural i la natura a la seva obra, i que sigui una poliartista, no només escriptora. Crec en els vasos comunicants entre diferents disciplines artístiques. Ella també diu que encara l’escriptura des d’una metodologia, una llibertat i atreviment propis de les belles art.

Té la voluntat d’experimentar i de fer literatura, alhora que és una amant i una bona contadores d’històries. Capta l’essència poètica del món rural i la combina encertadament amb flaixos de vida urbana. Els dics és una obra experimental que l’autora defineix com a un “artefacte literari” on planteja què vol dir explicar una història i quin poder té qui explica una història sobre qui és explicat. Una reflexió sobre el llenguatge i la narrativa en què destaca la importància del joc i la diversió, en un sentit proper a l’art visual, en el qual l’atzar, l’experimentació, la prova i l’instint són bàsics.

Per a donar forma definitiva a Els dics, una obra amb una base autobiogràfica, va trigar molt de temps. Tres anys de construcció sobre la base de treballar la novel·la, com si es tractés d’un projecte artístic. “Això vol submergir-te, no tenir clar on anar i seguir cada idea o cada espurna instintivament, d’una manera juganera, acumulant centenars d’hores de material i experimentant amb el muntatge amb molt poca pressa per acabar construint una cosa que acaba tenint format de llibre, de novel·la”, diu l’autora.

De l’obra d’Irene Solà se n’ha dit: «El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar» (Ponç Puigdevall, El País); «L’ofici narratiu entès com un esforç de construcció, d’anar-hi anant i tornant, de no deixar res per vàlid a la primera, de jugar amb la fina línia del que és realitat o ficció» (Esteve Plantada, Nació Digital). És l’alegria de llegir.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la de veus, polifònica. Un exercici d’investigació estètica i documental sobre el territori, un exercici literari i una proposició estilística. Dos trets d’atzar –un en forma de llamp, l’altre de bala–maten el pare i el fil, els dos  poetes. La tragèdia que desencadenen es contraposen a la percepció d’una colla de criatures no humanes que narren en en primera persona, anul·len el melodrama rural i subratllant l’amoralitat de les forces de la natura. Sempre he trobat molt interessants les perspectives no humanes,  perquè donen un distanciament molt interessant. El joc de narradors d’aquesta novel·la m’ha recordat molt Ànima de Wadji Mouawad. La novel·la inclou poemes i un capítol íntegrament en castellà i dibuixos per il·lustrar el moviment de les plaques tectòniques. I és clar que la muntanya balla! Un punt de vista animista amb punts de coincidència amb Solitud de Víctor Català i La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

L’alta muntanya, un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i de contar històries.

EL LLAMP

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a sa-ber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Ras-càvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi bro-tessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixe-car el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropa-va. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Després de l’arribada, i de la quietud, i de la pressió, i d’arraconar l’aire fi ben avall, vam disparar el primer llamp. Bang! Com un descans. I els cargols cargolats van estremir-se dins de les seves solitàries cases, sense cap déu ni cap pregària, sabent que si no morien ofegats, sortirien, redimits, a respirar la mullena. I aleshores vam vessar l’ai-gua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavi-tats toràciques de totes les bèsties. Va ser llavors, que l’home va dir cago’n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago’n seuna, inútil, que t’has deixat atrapar pel temporal. I nos-altres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l’espatlla i els lloms, i eren fredes i desperta-ven el mal humor, les nostres gotetes.

(Canto jo i la muntanya balla)

Els tallers d’escriptura al Pirineu.

El manual d’escriptura creativa: Escriure sense por