El llegat dramatúrgic de Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940 – Lleida, 2020) és imprescindible per entendre la realitat cultural catalana actual.

Josep M. Benet i Jornet és un dels dramaturgs catalans que va saber arribar a un públic més ampli, tant per la regularitat amb què va estrenar la seva àmplia producció teatral, com pel seu paper com a guionista de celebrades sèries de televisió. Defensor del teatre de text, va mantenir una complicitat estètica i ideològica amb el seu públic i es va convertir en un referent per als autors teatrals més joves.

Format a la Universitat de Barcelona i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual a principis dels seixanta es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964). El seu teatre realista continua amb Berenàveu les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco (1979). Amb Revolta de bruixes (1977) agafa un to simbòlic. A La desaparició de Wendy, el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. També va conrear el teatre infantil. El 1989 va estrenar Ai, carai!, al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. El 1995 va obtenir el Premio Nacional de Teatro amb E.R. (1994), que Ventura Pons va portar al cinema (Actrius, 1996).

Autor de més de cinquanta textos teatrals escrits al llarg de mig segle, la seva obra no només ha tingut una inqüestionable influència sobre la dramatúrgia catalana contemporània, sinó que és en bona part responsable del gran dinamisme actual de l’escriptura teatral en llengua catalana.

En l’àmbit audiovisual va ser el creador d’algunes de les sèries més conegudes de la televisió catalana i espanyola, gràcies a les quals es va convertir en un dels escriptors més populars en la societat catalana de les últimes dècades.

Benet i Jornet es va preocupar intensament per la vitalitat de la llengua i la cultura com a eines de relació amb el món i d’aprofundiment en el coneixement de la condició humana. En la seva obra es caracteritza per un diàleg constant entre la tradició i la modernitat.

Va dir:

Si vinc de zero, no m’interessa escriure en català. Jo he de ser la continuació d’una gent determinada, i projectar-la cap al futur perquè la gent que vingui darrere també pugui escriure-

Soc només allò que en diuen un «artista» entre cometes —la paraula artista és una paraula ridícula però m’agrada dir-la precisament perquè és ridícula. Ja m’agradaria ser un intel·lectual, perquè hi ha artistes que són també intel·lectuals; però jo no, jo només sóc un artista.

He fet algunes coses pràcticament de l’absurd, altres amb una influència inesperada de l’Espriu, o bé dues comèdies seguint els patrons de la comèdia tradicional de bulevard… O per exemple he agafat una tragèdia grega i, sense dir-ho, l’he convertit en una obra de teatre. També vaig agafar un Schiller i el vaig transformar. Amb l’únic que no m’he atrevit a veure-me-les és amb Shakespeare. I aquesta serà sempre una

Han dit d’ell:

De fet, la passió pel teatre anava sempre lligada amb la passió per la vida, i aquesta era una de les coses més destacables del seu llegat. De fet, el llegat és, sens dubte, una de les seves obsessions, el tema més recurrent en tota la seva obra, inclosos tots els seus treballs per a la televisió. El llegat que ens deixa és doncs aquest: la importància o fins i tot la transcendència del llegat. Nosaltres no som res sense els que ens precedeixen. De la mateixa manera, ell era ben conscient que tampoc no era res sense les generacions futures. I aquesta va ser la seva gran aportació: obrir-se, donar-se als altres, als que van venir darrere seu.

Sergi Belbel

Ets la continuïtat de la tradició teatral de noms com Josep Maria de Sagarra, Santiago Rusiñol i, sobretot, Àngel Guimerà i el pont amb les generacions que venim al darrere. Per això les nostres alegries i fites també són teves.

Josep Maria Miró

Josep Maria Benet i Jornet estima i reivindica com ningú la transcendència de l’insignificant.

Toni Casares

Visita l’Espai Josep M. Benet i Jornet del TNC.

%d bloggers like this: