Passió per les històries i la literatura

Vaig néixer a més de mil quatre-cents metres d’alçada, en ple Pirineu, a les Valls d’Àneu. A Cerbi. Un poble que als anys seixanta no tenia rètols als carrers ni llibres a les cases. No és del tot exacte, per exemple, a casa nostra teníem llibres d’alemany i tot, de les dues tietes que havien estudiat, però estaven oblidats en baguls i ningú en parlava ni els tocava. Els vaig descobrir en les meves excursions clandestines al cap de casa on passava una por terrible però a les que era incapaç de renunciar. És possible que a l’estudi o a la casa del mossèn n’hi hagués algun altre, de llibre. Però no eren importants. Potser existien però tothom feia com si no n’hi hagués cap. Els pares tenien clar que havia d’anar a escola, perquè la veien com a l’única via per sortir de pagès, però per ells només significava aprendre números (càlcul) i lletres i interpretar correctament els documents que imperaven en el món urbà i, de vegades, irrompien al poble. Saber entendre un contracte o una notícia del diari. No pensaven que llegir podia ser un plaer, un entreteniment o una gimnàstica molt interessant per a les neurones. Ningú sabia què era una neurona. A l’escola hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir, mamemimomu, i una enciclopèdia universal en un sol volum.

Quan jo vaig néixer a Cerbi els pallers sempre tenien herba seca,  que s’havia portat del prat en una escalada o a càrregues amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven pels carrers quan les viaven per péixer, alguns tocinos, gallines i conills, algunes cabres i ovelles. També egües. Els gossos eren importants per la feina que feien, els padrins manaven més que els pares i els nens. La canalla, un cop ateses les necessitats de menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.

_MG_9219N.jpg

Foto: Òscar Martos

En cinquanta anys les coses han canviat molt, però aquest Cerbi de rocs i terra i ortigues als carrers, més algun present dels animals, el poble dels anys seixanta on em vaig criar, és el que tinc sempre més present, més fondo.

La meva padrina vivia tres cases més enllà de la nostra i  trencava la norma que acabo d’exposar de la cultura oral: llegia novel·les d’amor en francès. Com que era gran i  estava malalta podia perdre el temps amb aquelles lectures. El primer llibre que vaig tenir, un àlbum il·lustrat, també era en francès, “Peau d’âne”. Teníem la frontera a poques hores caminant i a França molta gent era culta. La padrina era una lectora de gènere i només sabia llegir en francès.  Però el seu  punt fort  era la narració oral, quina contacontes més autèntica!  Se’ls inventava amb una facilitat increïble (segons ella sempre els hi havia contat algú altre) i els contava amb una vivesa i una gràcia pròpies d’una gran professional. Jo no en tenia mai prou.  També hi havia el Jepet de Ton que estava especialitzat en contes de dimonis i que era molt bo, però no el tenia tant a l’abast com la padrina i m’havia d’esperar de matança en matança per escoltar-lo. La padrina i el Jepet són els primers culpables que en aquest moment estigui escrivint aquest text.

Quan tenia set anys i mig vam baixar a viure a Esterri d’Àneu, la capital de les valls, quatre-cents metres més avall. A Esterri hi havia una biblioteca que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Allí vaig refermar la meva addicció a la lectura i a les històries. Per mi la biblioteca era un santuari i la senyora Carme una sacerdotessa que em deixava treure tots llibres que volia i encara me’n proposava d’altres. Esterri per una nena de poble profund com Cerbi era la modernitat. Els homes anaven al bar, les mares a les botigues i es podia comprar llaminadures sense que fos fira ni mercat. Molts diumenges el meu oncle baixava de Cerbi i em donava un duro o un parell de pessetes, i amb això ja en tenia prou per entrar a la societat de consum: pipes, xiclets, gelats de gel…  També hi havia una oficina de la Caixa i serveis, semblava que els diners i el cel s’havien deslligat de la terra (a Cerbi el mossèn anava a fer l’herba com tots els altres). El primer contacte amb el capitalisme modern. A més, des d’Esterri es podia sortir en transport públic cap Barcelona i Lleida. El món s’eixamplava, però no gaires anys després ja se’m quedava estret i les muntanyes que l’envolten m’ofegaven.

El salt gran el vaig fer a tretze  anys. Vaig passar dos cursos a Santa Coloma de Gramanet.  Això sí que va ser un xoc, era ben bé un altre món. A la meva aula érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades sonava una sirena eixordadora i cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Tothom sabia què era una dictadura i parlaven de democràcia i de sexe. Jo no sabia res ni d’una cosa ni de l’altra, venia de jugar a córrer i amagar i de pujar als arbres.  Va ser gràcies a la meva fal·lera lectora i a l’addicció a les històries que me’n vaig sortir sense perdre-hi la pell. M’inventava anècdotes i cròniques divertides ambientades a les valls d’Àneu i les venia com a reals. Per les meves companyes, que només coneixien Santa Coloma, Barcelona i el seu poble d’Extremadura o Andalusia, eren històries exòtiques i fascinants. Vaig triomfar. A casa em refugiava en la lectura. La tieta Conxita, mestra i poeta, tenia molts llibres i afavoria i estimulava tot el que fos llegir. Al número 95 de l’avinguda de Santa Coloma, al cinquè tercera, vaig fer un descobriment crucial:  vaig descobrir la literatura. Recordo especialment Crim i càstig, els poemes d’Antonio Machado i Miguel Hernández i les comèdies de Molière. Llegir ja no era només una evasió, era un gaudi estètic, una vibració fonda. Encara busco la nit pels armaris, l’emoció de l’experiència artística, la saviesa, la bellesa. Busco a la muntanya, a la ciutat i al mar.

Vaig estudiar biologia i em vaig doctorar en ecologia terrestre. He treballat com a científica en el món universitari i editorial. La ciència m’interessa, les lletres m’han seduït sempre. Ara faig de free lance de l’escriptura creativa i la lectura i visc a Vilassar de mar, zero metres d’altitud, mig poble mig territori metropolità. Contenta d’on sóc i els caminois que he seguit per arribar fins aquí.

Durant anys vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream, on anotava coses que trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i amb reflexions més o menys científiques. Me’l va regalar un científic que devia notar que tenia fusta d’escriptora i el vaig acabar en un taller d’escriptura creativa de la Zulema Moret. Va ser el tercer copet a l’esquena, primer la padrina, després la tieta Conxita i per últim California dream. D’aquí vaig saltar a l’Aula de lletres i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, per acabar fent la formació de guionista al Taller de guionistes. La revelació definitiva. Aprendre a escriure un guió audiovisual, des de la idea al guió literari final, va ser el meu trampolí cap a l’escriptura i la lectura creatives.