SÓC RAQUEL PICOLO

Soc de poble, de muntanya. Estimo la natura i el silenci, també el blau fascinant de la mar. I la plana, quan la contemplo des d’un turó o la travesso en cotxe. Adoro els arbres.

Vaig néixer al Pirineu l’any 1961 a Cerbi, un poble que llavors no tenia rètols als carrers ni llibres a les cases

Al meu poble ningú sabia què era una neurona, i més aviat pensaven que llegir massa era perjudicial. A l’escola només hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir i una enciclopèdia universal en un sol volum. Però els pares pensaven que la canalla havia d’estudiar, que la cultura ens salvaria de l’economia de subsistència.

Els pallers sempre tenien herba seca, que s’havia portat del prat en una escalada o a càrregues amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven pels carrers amb alegria. També teníem alguns tocinos, gallines i conills, cabres i ovelles, i egües. Els gossos eren importants per la feina que feien, els padrins manaven més que els pares. La canalla, un cop ateses les necessitats de menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.

Recordo el primer llibre que em van regalar, els parentes de França, quan tenia cinc anys.” Peau d’àne”, un àlbum il·lustrat en francès. Quina joia!

A set anys ens vam traslladar al poble gran, a Esterri d’Àneu, i vaig descobrir el primer santuari: la biblioteca, que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Em vaig convertir en una addicta absoluta a la lectura. Del poble gran es podia sortir en transport públic cap a la ciutat i això també estimulava força la meva fantasia.

Els dos últims cursos de primària els vaig cursar a Santa Coloma de Gramanet. Això sí que va ser un xoc, una revolució. Vaig saltar de la pomera del prat al cinturó industrial.

A la meva classe érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades i sortides sonava una sirena eixordadora, cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Mai havia vist tanta gent junta. Per una pastoreta com jo era un hàbitat terriblement inhòspit. Em vaig arrapar més que mai a la meva fal·lera lectora i inventava històries. Anècdotes i cròniques divertides ambientades al meu Pirineu que venia com a reals.

Per a les meves companyes eren històries exòtiques i fascinants. Vaig aconseguir integrar-me a la nova escola metropolitana gràcies a les històries que contava. L’escola, que tant m’havia espantat d’entrada, va resultar que era meravellosa.

Vivia amb la tieta, una rara avis nascuda al mateix poble que jo. Mestra i poeta, creia en la llibertat i estimava els llibres, i afavoria tot el que fos lectura. Al seu pis vaig descobrir la literatura. Crim i càstig, els poemes d’Antonio Machado i Miguel Hernández, el teatre de Molière i de Shakespeare, entre altres. Llegir ja no era només una evasió, era un gaudi estètic i una vibració fonda.

Contra tot pronòstic, vaig estudiar biologia i em vaig doctorar en ecologia terrestre. La ciència em semblava important i pensava que si no l’estudiava a la universitat sempre seria la meva assignatura pendent. I això era cert, alhora  que tapava altres coses. Vaig començar a treballar com a científica.

Mentre feia el doctorat vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream on anotava coses que trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i reflexions més o menys científiques.

 En aquesta època vaig tenir una esfondrada molt greu i vaig trepitjar el territori inhòspit i desconegut de la salut mental. En vaig sortir amb aquest quadern i molts altres a la mà.

A partir d’aquesta experiència, unes dècades després, vaig publicar la novel·la Art brut. Per això practico i ensenyo l’escriptura terapèutica.

Un cop superada oficialment la crisi, em vaig apuntar al primer taller d’escriptura creativa i després a un altre i un altre. A una escola d’escriptura i a una altra.

Fins que vaig fer la formació de guionista i em vaig decidir a fer el salt. Treballava en una multinacional com a editora de publicacions mèdiques i ho vaig deixar per anar cap a allò que realment volia fer a la vida: escriure i contar històries.

Per mi escriure  és una necessitat i una plenitud. Una de les coses que més m’agrada quan escric és deixar-me portar per la fantasia. 

Durant vint anys he conduït molts tallers literaris i clubs de lectura. Des de principis del 2025 estic jubilada i ara només faig alguns tallers puntuals. Una nova etapa per dedicar-me més plenament a l’escriptura.