De pequeña soñaba con volar. De mayor me hice escriptora. (Cristina Ferrnández Cubas)
Fa pocs dies, mentre preparava una sessió del taller de contes que tractava, en altres coses, sobre Parientes pobres del diablo (2006), de Cristina Fernández Cubas, vaig pensar en Ana Maria Matute. Cristina Fernandez Cubas la vaig conèixer arran de la publicació de Todos los cuentos (2008), un llibre que em va deixar tremolosa de la satisfacció íntima de descobrir un nou far literari. Contes d’atmosfera, amb elements fantàstics i llindars. De fet, ja l’havia conegut bastant abans, amb el guió teatral Hermanas de sangre (1998), però aquest llibre, a diferència dels contes, no em va deixar cap petjada especial.
Quan em preparava la sessió em va venir al cap Ana Maria Matute, la gran dama de l’escriptura que també, potser encara més, em toca les fibres més íntimes amb les seves paraules escrites. Vaig tenir la intuïció que, al costat de la Rodoreda i del Calders, els meus pares de l’escriptura en llengua catalana, també hi tenia aquestes dues dames, mestres de l’escriptura, filles de la burgesia barcelonina i que escriuen en castellà. Jo vinc de pagès, sóc de classe baixa i fins als cinc anys no havia sentit parlar castellà (francès sí), com m’emmirallo en aquestes senyores elegants que parlen i escriuen en la llengua de Cervantes? No ho sé, però ho faig. De l’Ana Maria Matute n’estic enamorada i tot, de la imatge que m’he creat amb la informació que n’han donat els mitjans de comunicació i de les seves paraules escrites amb olor de bosc. La Cristina Fernández Cubas és una escriptora de contes que m’enlluerna perquè té molt ofici com a contadora d’històries i com a literata, i perquè transita territoris que m’atreuen i pels que em vull endinsar més i millor. Sempre he volgut escriure contes fantàstics, travessar llindars. Cristina Fernández Cubas afirma coses com aquestes:
Lo desconocido siempre està agazapado esperándonos. La realidad no es plana, tiene sus agujeros negros y yo literàriament intento observar esos agujeros. Gusto por las historias que no tienen un explicación completa y que siempre queda un punto de misterio. El cuento me ofrecia un espacio que me gustaba, el cuento es una aventura. El cuento es un formato idóneo para burlar el espacio y el tiempo. El proceso de escritura es como un pasillo en el que se abren puertas y ventanes… no está nada escrito hasta que pones el punto y final. Yo escribo dispuesta a sorprenderme.
Tant l’Ana Maria Matute com la Cristina Fernández Cubas es reconeixen hereves de la narració oral. Jo també, del tot. Si la meva àvia no hagués estat una gran inventora d’històries i gran contacontes i el Jepet de Ton no m’hagués seduït amb els seus contes de dimonis, també inventats, jo avui no seria escriptora.
Quan Ana Maria Matute estava acabant d’escriure Olvidado rey Gudú, jo decidia que, si volia viure, havia d’escriure, que la porta era l’escriptura. Olvidado rey Gudú per mi és més que una novel·la, és un objecte que adoro. Ana Maria Matute va dir que “el que no inventa no vive”, que no es podia resistir a les paraules “Erase una vez” i que “cada día me sorprendo de algo”. Si aquestes frases ja em ressonen fort, que escolto “soy parte del bosque, me siento como un árbol”, em fonc.
No sé quina d’elles va dir “De mayor quiero ser bruja”, potser totes dues. També m’hi apunto.
Jo també m’hi apunto! És fantàstic, i gràcies per l’article…
Gràcies, Núria!
M’agradaria assistir aquest any al taller al Pirineu no sé si podré, intento fer els impossibles.
La Matute i la Fernandez Cubas penso que son dues escriptores molt oblidades. A mi m’encanten
Roser, m’imagino que vols dir al Taller d’Esterri, al juliol, oi?