Foto: Becky Chambers
Els llibres de les tres autores que vull comentar tenen estils diferents i tracten temàtiques heterogènies. A banda que són històries narrades per dones al voltant dels quaranta anys, el factor comú és que són de tres escriptores que desperten el meu interès.
Primera història: “Materials de construcció”, Eider Rodríguez. Traducció de l’eusquera, Pau Joan Hernàndez
En aquests novel·la de no-ficció Eider Rodríguez (Errenteria 1977) puja meravellosament la vida privada al text, trenca el silenci i fa que la seva història personal esdevingui universal. Parla de la relació dolorosa amb el pare, una relació també plena de tendresa i d’amor. De l’alcoholisme a la nostra societat i al País Basc, i del rerefons històric d’ETA i la repressió policial. Considero que és una primera novel·la molt reeixida i interessant.
“El meu pare era un borratxo, tot i que sé perfectament que la paraula borratxo no vol dir gairebé res. Només serveix per classificar, per diferenciar aquells que beuen molt i malament dels que beuen poc i bé, i, segons Aristòtil, classificar és una via indispensable de coneixement…”
Segona història: “Una història és una pedra llençada al riu”, de Mònica Batet
Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) va guanyar el Premi Crexells a millor novel·la original escrita en català del 2023. El jurat va destacar que la novel·la fa un cant d’amor vibrant a la narració d’històries enfront de l’autoritarisme i que llança una mirada original sobre el poder emancipador de la imaginació.
Mònica Batet és una autora original i la seva novel·la és difícil de classificar. Tal com ja apunta el títol el llibre, tracta de les històries: com neixen, com evolucionen, com es propaguen, com coincideixen. També ens mostra les estratègies que troben els éssers humans per aconseguir una vida normal en sistemes polítics opressius.
Els protagonistes sense nom són el Folklorista, el Revolucionari i l’Escoltadora de cançons, que viuen en un espai i en un temps que el lector es pot imaginar, però que no estan definits.
“Li van dir, «No hi vagis.
Ni tan sols els va escoltar.
Esperava trobar flors
I només va veure estranys.”
Tercera història: Psalm per als construïts en terres salvatges, Becky Chambers. Traducció de l’anglès Anna Listerri.
Becky Chambers (Califòrnia, 1985) escriu una història profunda, de manera poètica i senzilla, que encaixa plenament i estimula el meu imaginari com a escriptora.
Psalm per als construïts en Terres Salvatges és una novel·la meravellosa que va guanyar el Premi Hugo a millor novel·la curta l’any 2022).
L’obra planteja un univers futur on els humans van arribar a la lluna Panga, que orbita al voltant del planeta Motan, i on van construir fàbriques on treballaven robots. Un dia, els robots van adquirir consciència d’ells mateixos i van abandonar les feines. Però sense destruir la humanitat. Els robots van decidir marxar cap a les Terres Salvatges i els humans van haver de replantejar-se la vida i la relació amb el món que habitaven.
Un plantejament bonic, oi?
Els protagonistes són un monjo no binari i un robot. I un dels aspectes més interessants de la novel·la és la interacció i els diàlegs entre aquests dos personatges amb perspectives molt diferents. El monjo és ben peculiar i el robot és encisador.
Psalm per als construïts en terrers salvatges té un punt d’espiritualitat i filosofia. El seu ritme és pausat, segurament perquè és l’única velocitat a la qual podem captar les coses importants de la vida.
“ L’únic que hem conegut és una vida amb disseny humà, des dels nostres cossos fins a la nostra feina i els edificis que ens allotgen. Us agraïm que no ens retingueu aquí en contra de la nostra voluntat i no pretenem faltar-vos al respecte en rebutjar la vostra oferta, però el nostre desig és abandonar per complet les vostres ciutats per poder observar allò que manca de disseny: la natura verge.”
Històries narrades per dones que escriuen molt bé.
