Escriptura automàtica

La diferència la marca viatjar amb una cantimplora d’un rosa especial en lloc de fer-ho sense. No només per la hidratació sempre a l’abast i a la temperatura desitjada sinó per una qüestió més etèria i de mal decidir. La síndrome del camell. Potser hauria de recórrer a un animal més americà, però els camells m’agraden perquè tenen unes pestanyes llargues i precioses i perquè n’he fumat molts anys. A més són elegants i caminen sota el sol abrusador amb el cap ben alt.

Vaig arribar als Estats Units sense cantimplora, molt malament. I amb un quadern amb totes les pàgines en blanc, això millor. I he marxat amb la meitat de la llibreta plena de notes i una cantimplora que tira cap a ocre i pistatxo, d’un disseny elegant. Bellesa i elegància, vida i escriptura és el que m’he emportat posat. La meravellosa cantimplora és de tres quarts de litre. Aigua suficient però limitada. No puc inundar gaires vegades la meva gola ni regar les meves cèl·lules a manta. L’aigua justa que fa florir la vida més bella i l’art més potent. L’escriptura floreix en la deriva de l’escriptura automàtica i en les restriccions.

Escric a l’avió, tal com raja, escriptura automàtica.

De Montana m’emporto una pila de coses intangibles i meravelloses i aquesta cantimplora d’un rosa poc comú que ara m’acompanya a tot arreu i que porta inscrit un missatge a dins de la botella. Un missatge eteri i poc americà, ja que incita a buscar la bellesa en la contenció, les dimensions petites i les línies suaus i delicades.

Com ja anticipava el seu nom, Montana m’ha inundat amb muntanyes, boscos, rius, llacs planes grandioses. Paisatges que tallen l’alè. Un oceà de sensacions que han escombrat la meva ànima gairebé fent-me oblidar d’on venia i qui era. Això és bo, perquè la pluja d’estímuls s’anirà desplegant al meu esperit mesos després de tornar a casa.  He tornat amb la mirada banyada per grans espais espectaculars i amb la cantimplora rosa que ja en trànsit, volant, em fa pensar en la bellesa i l’elegància de les, per comparació, petites muntanyes del Pirineu.

Gràcies al contacte impactant de la grandesa dels espais naturals americans estimo encara una mica més la natura de casa. Gràcies a l’amabilitat, l’educació exquisida i el sentit pràctic que he observat en la gent de Muntana, torno a casa no només amb la retina la pell i el cor impregnats de natura salvatge i de natura humanitzada, també ambla sensació que aquest viatge m’he fet millor persona. Per mi viatjar és créixer i acumular una petita càrrega d’aigua en una cantimplora d’un color rosa estrany pel següent tram de viatge. Com els camells.

Ho llegeixo l’endemà d’arribar i canvio dues paraules. Acabo amb una veritat de pes: per saber escriure s’ha de saber llegir.

7 i 8 de setembre taller Escriptura i Natura al CAN de Farrera (Pallars Sobirà).