Somnis d’advent

Vull felicitar les festes amb el relat d’un somni que vaig tenir la setmana passada. Els somnis tenen tan de sorprenent com de poc entenedor. Però en aquest hi veig un missatge molt clar i m’ha portat un record antic. Havia oblidat del tot aquell pis, el mestre i la meva fugida contundent.

Al somni soc al mateix espai on vaig anar a practicar la meditació zen per primera vegada, fa mil anys. És un primer pis al barri de Gràcia amb els sostres alts i unes finestres immenses. Tinc vint anys, el cos prim i la pell fresca, el cap ple de pardals. El monjo que porta la batuta no vesteix amb el quimono negre i el kesa, com ara sé que es vesteix un monjo zen. Llavors no sabia res de la tradició, només havia llegit Alan Whatts. I crec que el mestre d’aquest centre, que porta la indumentària d’un professor de ioga, amb domini del color blanc, també va per lliure. El trobo guapíssim, amb la barba i els cabells llargs i els ulls blau cristal·lí, d’una bellesa que fa mal. Soc en aquell pis, que m’han recomanat fervorosament, disposada a obrir les portes de la meva percepció.

El mateix pis de fa quaranta anys, llavors amb un planter de meditadors amb vestits variats, tots de cara a la paret, i jo també, però, més que la respiració, el que escoltava eren les passes del mestre que caminava al nostre darrere per supervisar les postures. Jo no era allí per seure’m i prou, com recomanen els monjos zen, volia menjar-me l’univers i aquell home tan bell i tan alt i tan ben plantat em semblava el guia ideal. No m’havia fixat que portava un bastó a la mà, el famós kiasaku tradicional.

Però ell no seguia la tradició i, quan va espetegar damunt de la meva espatlla inexperta i bleda, em vaig aixecar d’una revolada i vaig marxar del centre sense ni un mot. No volia que un mot, un to de veu o els ulls tan blaus d’aquell home m’emboiressin. M’havia fet molt mal, potser més a l’ànima que al cos. Vaig decidir que aquell no era el meu lloc ni el monjo era el meu mestre.

És cert que el kiasaku, que és el nom tant del bastó com de la persona que el fa servir, forma part de la tradició, però no com ho va fer el mestre modern d’ulls transparents. El kiasaku només colpeja els meditadors i meditadores que ho demanen fent el senyal pertinent.

Al somni el pis és buit. Dues estances grans i despullades, de sostre alt, sense obertures, sense finestres. Estic sola, però noto una presència. El primer que veig són els seus peus descalços, prims i menuts, i el kimono negre. El cap rapat. La conec, és una monja del centre on he practicat els darrers anys. Li dic que la meditació, zen, vipassana, tibetana, mindfulness… m’ha acompanyat des de l’adolescència, que ara no vaig al dojo perquè ja no estic desesperada, que sense desesperació la disciplina del dojo i dels retirs se’m fa una muntanya. Li dic que sí, que medito pel meu compte, a la meva manera, que ja sé que més que una pràctica espiritual el que faig és una pràctica de benestar.

Ella m’escolta atentament, té els ulls molt grossos, castanys daurats. Li explico que ja vaig deixar la meditació vipassana perquè era massa exigent i que ara també trobo que ho és el zazen. Excessiu per mi. Que pot ser que tot plegat sigui una resistència? D’acord, però jo ara en la pràctica seriosa no hi veig l’alegria sinó el sacrifici. Em compensava, i molt, quan patia un fort dolor intern. Ara busco l’alegria sense tant d’esforç. La monja continua callada, somrient sense obrir el llavis. Sé que ella té raó. De sobre, al somni es produeix un canvi radical de pantalla.

Soc en una llibreria. Hi ha una pila enorme de llibres al mig del passadís i, al seu costat, un home que xerra. Diu que és el pou dels de marca blanca. Treu de dins alguns llibres i els mostra, però a la tapa, d’un color esmorteït, no s’hi llegeix ni el títol de l’obra ni l’autora o l’autor ni l’editorial. De fet, no són marca blanca, perquè les marques blanques es paguen poc, però es venen en grans quantitats, i els llibres d’aquesta pila són invisibles. La gent que entra a la llibreria es pensa que el llibreter fa una performance, és bonic veure com la pila amorfa pren els exemplars de la mà del llibreter per engolir-los per sempre. Ningú es pregunta, com es diu el llibre? Qui l’ha escrit? Qui l’ha publicat?

Els llibres de veritat, amb el nom dels autors i el logotip de l’editorial en lletres brillants, són als prestatges que folren les parets de la llibreria. Però a la llibreria s’hi ha instal·lat una saltimbanqui, que treu foc pels ulls i pels queixals, adopta posicions impossibles i que afirma som grans lectors en un pòster immens. Al seu davant té una petita pila de llibres que ha agafat del pou dels invisibles i els ha posat une cobertes virolades. L’acròbata n’agafa un amb tendresa, l’obre, bufa i encén les pàgines interiors amb una flamarada. El llibre deixa anar un llarg udol, com de llop solitari. El fum dibuixa el nom del llibre i l’autora, Somnis d’advent de Raquel Picolo. I ho escriu amb carbó negre al pòster, sota el lema Som grans lectors.

Cal udolar! Això és el que em diu el somni.

Udols nadalencs!!!

Regala llibres!

Compra’ls a la teva llibreria de capçalera o a Botiga – Voliana edicions, els tres primers. Escriure sense por el pots comprar, tant la versió en e-book com en paper a:Amazon.es : EScriure sense por

També pots regalar Tallers d’escriptura creativa:

El goig d’escriure

Escriptura terapèutica

BOOON NADAAAL!!!