Aquest conte d’agost el vaig llegir fa poc dies per la Festa Major de Cerbi i com que va agradar força el publico al blog perquè qui vulgui el pugui tornar a llegir.

El tema del conte, tal com indica el títol, és que la infància s’acaba i hi ha una última festa major. Fins fa uns minuts el conte es titulava Amarcord, que també apunta cap a la infantesa i el pas del temps. Quan el vaig començar a escriure volia fer un homenatge a Federico Fellini, un artista genial, perquè m’encanta la vitalitat, la rauxa, l’exageració i l’estètica estrident de les seves pel·lícules, que tenen molta sensualitat i fondària. Em vaig centrar en Amarcord, perquè aquesta obra, quan la vaig veure per primera vegada, em va tocar profundament. Soc conscient que m’he quedat molt curta imitant algunes de les qualitats del mestre que homenatjava. Vaig procurar reproduir el ritme i exagerar amb naturalitat. El vent que aixeca la pols als carrers de Cerbi al meu conte és el mateix de la pel·lícula Amarcord.

Noemí Fortet.

L’última festa major de la infància

Pel balcó obert entrava un aire agradable i un fil de sol barrejat amb les notes del saxo que reproduïen un fragment de la banda sonora de la pel·lícula Amarcord. La Ramona no sabia qui era Nino Rota ni Federico Fellini, però la música li resultava familiar perquè l’havia escolat a la ràdio. Tenia les galtes enrojolades d’emoció. Dreta al costat del llit, amb el vestit vermell de llunes blanques i una gran llaçada a la cintura, contemplava la seva cosina de Lleida, que encara dormia. Com cada any, havia pujat al poble a passar la festa major i a respirar l’aire de la muntanya. El que tocava com els àngels l’únic saxo que hi havia en tota la comarca i interpretava d’oïda la música que escoltava a la ràdio, era el Joan. El noi que esvalotava el cor de la Ramona i, amb la seva música, tot el poble.

La Ramona es va asseure al llit per despertar la seva cosina perquè ella sola no gosava sortir al balcó. El somier es va queixar dels moviments de les noies amb uns sorolls exagerats i es va menjar les primeres paraules. Sents la música? La cosineta de Lleida va somriure amb els seus ulls grossos i brillants, sempre es despertava de bon humor. Oh! Quina cançó! I es va aixecar i en un tres i no res es va posar el vestit blau cel, que tenia a punt a la cadira, i les sandàlies. Un instant de silenci. De seguida va refilar una cadernera i li va respondre un rossinyol, i va continuar el saxo. Quan va veure el Joan, la Ramona gairebé es desmaia. Tocava descalç, amb una camisa blanca resplendent damunt dels texans. El gos d’atura de casa la Ramona gaudia del concert a primera fila, assegut damunt les potes del darrere i amb les orelles ben dretes. Quan el saxo va callar, el rossinyol i la cadernera, des de la barana, van agafar el relleu, i el Joan els va tornar a respondre.

—Havies vist mai el Joan descalç si no era per pescar o travessar el riu? —va preguntar la cosina de Lleida fregant-se els ulls per assegurar-se que no estava somiant.

—Un dia el vaig veure com es llençava despullat al toll de la presa.

— És massa gran perquè es fixi en una nena de tretze anys com tu, Ramona. Em sembla que li agrada la gran de casa Anton.

Però la Ramona estava convençuda que el Joan tocava per ella. Com havia d’interpretar si no aquell concert al pati de casa, sota la finestra de la seva habitació?

La música va apujar el volum, el saxo gairebé cridava, es va aixecar el vent de port. La pols del carrer voleiava, però no arribava fins al balcó. Així i tot, la Ramona va iniciar una sèrie d’esternuts aparatosos que no podien ser per culpa del pol·len de les flors dels clops i els cirerers, perquè no era el temps, ja feia dies que s’havien menjat les cireres, i va haver d’entrar cap a dins. Quan va acabar amb els mocs i els esternuts va tornar a sortir al balcó. La cosineta de Lleida aplaudia. Baixem? La Ramona no li va respondre, i ella ja va entendre que s’estimava més fer de gran dama des del balcó.

La gent que feia de públic anava molt mudada, davant de tots destacava la noia gran de casa Anton, que acompanyava el Joan amb la trompeta. Portava un vestit de floretes curt i escotat que li marcava totes les corbes del cos. El Joan tocava el saxo amb passió i deixava escapar llambregades càlides cap a la noia d’Anton, però la Ramona no ho volia veure, només tenia ulls pels llavis del noi al voltant del broquet. S’hi va afegir el vell medecinaire amb l’acordió, aquell a qui ningú portava el compte dels anys i que semblava entossudit a viure més que una alzina, el gos es va afanyar a saludar-lo llepant-li les sabates i les mans.

Del carrer de baix arribaven les vaques brunes del país. Lluents i alegres, amb els glutis ben arrodonits, bramaven i s’afegien a la cercavila que es tornava a moure en direcció a la plaça. El Pere de Casa Anton, el nen més entremaliat del poble, amb una ona llençava pedretes al cul de les dones, que xisclàvem quan els tocava, i dels homes, que renegaven. També hi havia homes que xisclaven i dones que renegaven amb força competència. Ningú sabia d’on plovien les pedres, el noi amagava bé l’arma i no manifestava la més mínima reacció. Quan van acabar de passar pel davant del balcó de la Ramona, va entrar en escena l’oncle missioner i la seva mascota. Vivia a l’Àfrica i feia un parell de mesos que s’havia presentat al poble amb un elefant. L’havia de tancar sol en una cort i havia hagut d’enderrocar la paret perquè no passava per la porta. Els pagesos estaven alarmats, perquè menjava més l’elefant que un ramat d’ovelles. El frare, que ja no era jove i més aviat estava atrotinat, cada dia havia d’anar a buscar l’elefant als llacs, set-cents metres més amunt, perquè la bèstia s’escapava per banyar-se als estanys. La Ramona sovint es preguntava com s’ho faria l’immens i memoriós mamífer a l’hivern, amb un fred viu i les muntanyes i els carrers colgats de neu. Però, ara, a l’agost, els nens estaven bojos de contents i a l’elefant semblava que no li desagradava el poble. L’oncle de l’Àfrica tancava la rua de la festa major a cavall de l’elefant, que tot just passava pel carrer, amb pantalons curts i sabates de muntanya. Al seu darrere un fum de vaques americanes, de pell vermella i amb banyes de cérvols, donaven cornades contra les parets de les cases com si volguessin enderrocar el poble. El vent aixecava la pols i feia rodolar pedres i barrets mentre persones i animals s’anaven arreplegant a la plaça.

La música inundava el poble. El Joan amb el saxo, la gran de casa Anton amb la trompeta, el vell medecinaire i altres músics aficionats amb l’acordió. L’oncle de l’Àfrica, després d’aparcar l’elefant, també s’hi va afegir amb el jambée. Des del balcó de casa, la Ramona i la seva cosina seguien la festa. Millor dit, la cosina ho guaitava tot, engrescada, mentre que la Ramona tancava els ulls i veia les pestanyes llargues i espesses, els llavis rodejant el broquet, la tensió dels músculs del voltant de la boca, el front arrugat, i les paraules dolces del saxo directes al seu cor, només per ella.

A la plaça van muntar taules i van portar cadires. Van posar estovalles, plats, gots i coberts, cassoles, porrons plens de vi i porrons plens de cava. La gent es va entaular. El Joan des de l’altra punta mirava cap a les noies, era difícil destriar si mirava la gran de casa Anton, que li tornava totes les mirades, la noieta de Lleida tenia clar que sí. Les vaques brunes es van emportar llesques de pa i alguns talls de pollastre i conill cap als prats, les roges, més feréstegues, van marxar cap a la muntanya sense entrar a la plaça. L’elefant va beure vi cremat directament de la caldera i la va buidar, però no es va emborratxar. Després de l’àpat la xicota de casa Anton, va cridar “visca els músics!”i la Ramona va entendre visca els nuvis, i es va imaginar que duia un tocat de flors blanques al cap. Era la festa major i en tot moment va haver-hi beguda a la plaça, els acordions i els cants no va parar, però la Ramona només sentia el saxo, que amb intervals hi anava tornant. El xicot més atractiu del poble i de les valls tocava per la gran de casa Anton, que ja era una dona, tenia rostre d’actriu, molta espurna i totes les corbes que calia, però la Ramona no va deixar de pensar que el Joan tocava per ella, que ella era la núvia.

La música va abandonar la plaça i els carrers. La festa major, amb elefant i tot, havia estat més lluïda que mai. L’última festa major de la infància de la Ramona. La cosina va marxar a Lleida amb ganes, perquè la Ramoneta, que sempre havia estat la millor companya, tothora a punt per córrer i inventar nous jocs, s’havia enamorat i s’havia tornat tan eixuta i avorrida que li havia arruïnat l’estada al poble. Passada la festa, a la plaça només van quedar un parell de gossos ajaguts a l’ombra i algunes padrines assegudes al pedrís. Fins que un vespre a finals d’estiu el missioner va tornar de la muntanya desesperat i sense l’elefant, la plaça es va tornar a animar i van sortir tots cap a la muntanya a buscar-lo. L’animal va aparèixer a l’altra banda dels Pirineus on un caçador francès l’havia abatut amb un rifle especial mentre el gran mamífer es menjava les fulles més tendres dels arbres del seu jardí. El frare se’n va tornar a l’Àfrica força decaigut, no se sap si a buscar un altre elefant o a fer de missioner.

A l’agost de l’any següent la cosina de Lleida no va pujar per la festa major. Per la Ramona, que hi va participar escampant els carrers i fent muntanyes de rosquilles, hauria estat la festa més trista i ensopida de la història si no hagués aprofitat la disbauxa general per escapar-se a recollir els filats del riu amb el Pere de casa Anton i comprovar que, amb quinze i catorze anys, ja eren grans. El Joan només va tocar el saxo a missa de fadrins i un parell de cançons al ball de tarda. Anava tot el dia abraçat amb la seva xicota francesa.

El vent aixecava la pols i feia rodolar pedres i barrets mentre persones i animals s’anaven arreplegant a la plaça.

Podeu llegir més contes meus al dos reculls publicats a Voliana Edicions: