S’atansa un nou Nadal i m’agafa més enamorada que mai d’ històries i paraules. L’any no ha passat tan de pressa com sembla si m’aturo a pensar i a sentir. No només he guanyat algun quilo de pes, també s’ha engreixat el meu amor per l’escriptura i la lectura, per la vida. Em sento afortunada de poder-me engreixar en tots els sentits, i més rica que mai.
L’últim trimestre de l’any, i primer del curs, he fet dos tallers d’escriptura creativa nous: Escriu les teves memòries, a la casa Golferichs, i Escriure les emocions, a la casa Elizalde. M’interessa molt l’espai on es creuen l’escriptura com a expressió per a un major benestar emocional i el paper de les emocions a l’escriptura literària. I també el territori de les històries que les persones duem a dins i que poden ser un testimoni interessant per als altres. He quedat molt contenta de com han anat els dos tallers i tinc ganes de repetir.
Aquest post l’escric per desitjar-vos molt bon Nadal!
El meu regal: un nou microconte fet amb materials reciclats (vaig publicar la primera versió titulada La Perla, al blog, ara tapiat, lanitalsarmaris).
FELIS DOMESTICUS FAMILIARIS
Tothom la prenia per una gata persa de pura raça. El pèl llarg, espès i sedós, les potes gruixudes, la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Ningú es fixava en la terminació de la cua, que no s’arrodonia com correspondria a una autèntica aristòcrata, sinó que, en sintonia amb el seu temperament, acabava com la punta d’una fletxa.
Sempre darrere la mestressa, l’hora més feliç era quan l’ama se n’anava a dormir i ella es cargolava damunt de l’edredó als peus del llit. Quan hi havia convidats, bufava i deixava anar miols intimidadors.
Se sentia orgullosa de no ser una gata de marca, d’aquelles que en tenen prou amb lluir un pèl brillant i rebre afalacs. Ella tenia iniciativa, era una lliurepensadora amb un caràcter fort. Com que era una gata que pensava, va haver de reconèixer que potser no era cent per cent persa; fins i tot, que podria ser menys “felis” i més “domesticus” del compte.
Per què s’entristia tant quan marxava la mestressa i el cor li bategava d’il·lusió quan olorava que pujava les escales? Això no feia per una bona gata lliure amb cua de dard. Va intentar superar-ho ella sola i es escapar dues vegades per la teulada comunitària per visitar un gat medecinaire que vivia al carrer. A la segona visita li va dir que no hi podia fer res, que era cosa de l’ADN. No la visitaria més, no perquè fos una criatura transgènica, el vell era un gat de mires amples i obert a l’evolució, sinó perquè el seu cas superava l’àmbit clínic i s’inscrivia en el llibre de les desgràcies.
El gat medecinaire ho va saber només de veure-li la cua: era una gata empeltada de gos, més “familiaris” que “domesticus”.
Gat (Felis domesticus), gos (Canis familiaris)
Gràcies Raquel, és preciós i a mi com a zoòloga frustrada m’arriba el moll de l’ós.
Espero que els nostres camins es tornin a creuar aviat
Una abraçada
Montse
Fantàstic!! gràcies per compartir amb mi aquest conte.
Petons i Bon Nadal.
Paqui
Molt bones festes a persones i bestioles totes, salvatges o domèstiques, les considerades pota negra i les de mil llets!
Gràcies, la gateta és una previlegiada, penso en tots aquells que a l’hivern estan sols ,i cuan tornem ells ens esperen.Bon Nadal i Feliç 2015.
Gràcies, Fina!
Molt bé, molt ben escrit, i amb un final sorprenent i una mica surrealista.
Gràcies, Joan.
Tots som una mica animalets,ens agrada la llum familiar.Precios conte Raquel.
Bones festes a tothom i que la llum de l’amistat os arribi a tots també.
Una abraçada.
Gràcies, Josep!