La Marta puja les escales a tota velocitat i entra a l’estació corrent. El rellotge marca dos quarts i cinc d’onze. Salta amb una agilitat espectacular per damunt de les portes d’accés a les andanes on l’Aimara i tres persones més esperen el tren. Mira cap a l’horitzó. Més enllà dels carrers guarnits amb la il·luminació nadalenca, fa una nit fosca. El negre del cel i del mar es confonen.

nadal

Els altaveus anuncien el tren que entra. La Marta mira cap a les dues direccions i creua les vies veloç, just abans que arribi el tren. Salta la tanca que separa l’altra andana del Passeig Marítim, s’atura en sec i es queda mirant cap al tren que ha entrat a l’andana. No ha vist els ulls esbatanats del conductor, que no sap si la noia negra que ha saltat com un isard ha estat una visió o és real. El tren es comença a bellugar. Marxa. L’Aimara, continua asseguda al banc de l’andana, sola. L’abric, les botes, els pantalons i la bufanda negres, contrasten amb els cabells vermells i el seu rostre pàl·lid. La noia mira el tren que s’allunya, hipnotitzada. Sembla una estàtua amb els ulls clavats als rails  la via. La Marta torna a saltar la tanca, creua les vies del tren amb dues gambades i es planta al costat de la noia.

—Sembles una nina de porcellana sortida d’un conte de Tim Burton —diu la Marta.— Per què has deixat marxar el tren?

—I tu perquè saltes per les vies?

—Sóc una negra pacífica i necessito desfogar-me.

Es veu la llum d’un tren que arriba per l’altra andana.

—Aquest és l’últim— diu la Marta.

—No, l’últim arriba a quarts d’una.

L’Aimara s’aixeca, es recull els cabells, es posa la caputxa de l’abric i es gira d’esquena al tren. La Marta instintivament la tapa amb el seu cos atlètic de més de metre vuitanta. Porta un xandall llampant, taronja i blau.

—M’agraden els colors lluents perquè ressalten el negre de la meva pell. No és el primer dia que vens a vigilar els trens, oi?

El tren arrenca. Només ha baixat una dona de mitjana edat, pèl-roja, molt elegant, que passa a pas ràpid pel seu costat, sense veure-les.

—S’ha trobat amb el seu amant i la cosa s’ha allargat més del previst. —diu la Marta.

—I ara torna a casa, amb el seu marit i la seva filla —diu l’Aimara. —Quan arribi a casa, els explicarà el conte de l’amiga ingressada, potser se li escaparà alguna llàgrima i tot.

—La dona em cau bé, segur que suporta una filla adolescent que es pensa que és millor que ningú.

—Tu que saltes per damunt de les portes i de les vies em vols donar lliçons de moral!

—M’encanta ser una negra de pura raça, no suportaria ser grisa.

—Pots estar ben tranquil·la.

—Em dic Marta perquè sóc adoptada, si no em diria Ashia o Baano. Però, ves per on, les festes de Nadal m’encanten, sento els tambors de la meva tribu i tinc una pujada tan bèstia d’energia que he de sortir a córrer i saltar, córrer i saltar… No em perdria per res de món el sopar de Nadal amb els meus pares i germans blancs. Així que em piro, guapa. Bon Nadal!

La Marta arrenca a córrer, salta per damunt de les portes d’entrada a les andanes i creua la carretera amb dos salts. L’Aimara la veu desaparèixer en els carrers il·luminats amb motius nadalencs. Somriu. S’aixeca i comença a caminar cap a casa, no es vol perdre el sopar de Nadal.

regals

Regala tallers d’escriptura creativa i llibres: