La Marta puja les escales a tota velocitat i entra a l’estació corrent. El rellotge marca dos quarts i cinc d’onze. Salta amb una agilitat espectacular per damunt de les portes d’accés a les andanes on l’Aimara i tres persones més esperen el tren. Mira cap a l’horitzó. Més enllà dels carrers guarnits amb la il·luminació nadalenca, fa una nit fosca. El negre del cel i del mar es confonen.
Els altaveus anuncien el tren que entra. La Marta mira cap a les dues direccions i creua les vies veloç, just abans que arribi el tren. Salta la tanca que separa l’altra andana del Passeig Marítim, s’atura en sec i es queda mirant cap al tren que ha entrat a l’andana. No ha vist els ulls esbatanats del conductor, que no sap si la noia negra que ha saltat com un isard ha estat una visió o és real. El tren es comença a bellugar. Marxa. L’Aimara, continua asseguda al banc de l’andana, sola. L’abric, les botes, els pantalons i la bufanda negres, contrasten amb els cabells vermells i el seu rostre pàl·lid. La noia mira el tren que s’allunya, hipnotitzada. Sembla una estàtua amb els ulls clavats als rails la via. La Marta torna a saltar la tanca, creua les vies del tren amb dues gambades i es planta al costat de la noia.
—Sembles una nina de porcellana sortida d’un conte de Tim Burton —diu la Marta.— Per què has deixat marxar el tren?
—I tu perquè saltes per les vies?
—Sóc una negra pacífica i necessito desfogar-me.
Es veu la llum d’un tren que arriba per l’altra andana.
—Aquest és l’últim— diu la Marta.
—No, l’últim arriba a quarts d’una.
L’Aimara s’aixeca, es recull els cabells, es posa la caputxa de l’abric i es gira d’esquena al tren. La Marta instintivament la tapa amb el seu cos atlètic de més de metre vuitanta. Porta un xandall llampant, taronja i blau.
—M’agraden els colors lluents perquè ressalten el negre de la meva pell. No és el primer dia que vens a vigilar els trens, oi?
El tren arrenca. Només ha baixat una dona de mitjana edat, pèl-roja, molt elegant, que passa a pas ràpid pel seu costat, sense veure-les.
—S’ha trobat amb el seu amant i la cosa s’ha allargat més del previst. —diu la Marta.
—I ara torna a casa, amb el seu marit i la seva filla —diu l’Aimara. —Quan arribi a casa, els explicarà el conte de l’amiga ingressada, potser se li escaparà alguna llàgrima i tot.
—La dona em cau bé, segur que suporta una filla adolescent que es pensa que és millor que ningú.
—Tu que saltes per damunt de les portes i de les vies em vols donar lliçons de moral!
—M’encanta ser una negra de pura raça, no suportaria ser grisa.
—Pots estar ben tranquil·la.
—Em dic Marta perquè sóc adoptada, si no em diria Ashia o Baano. Però, ves per on, les festes de Nadal m’encanten, sento els tambors de la meva tribu i tinc una pujada tan bèstia d’energia que he de sortir a córrer i saltar, córrer i saltar… No em perdria per res de món el sopar de Nadal amb els meus pares i germans blancs. Així que em piro, guapa. Bon Nadal!
La Marta arrenca a córrer, salta per damunt de les portes d’entrada a les andanes i creua la carretera amb dos salts. L’Aimara la veu desaparèixer en els carrers il·luminats amb motius nadalencs. Somriu. S’aixeca i comença a caminar cap a casa, no es vol perdre el sopar de Nadal.
Gràcies!
Un conte preciós! Sort dels àngels que ens envolten disfressats… BON NADAL!!
Gràcies!
La sotilesa recorre el conte de dalt a baix. Felicitats, Raquel! Si em permets faig una síntesi. Dues amigues coincideixen a l’andana, però cadascuna per motius diferents. L’estació és l’escenari. Marta per expressar la felicitat dels Nadals, i per tenir una família de blancs, que l’adoptaren sent negra, l’estimen i ella els estima i salta d’alegria les vies amb un risc calculat com una gasela. Aimara asseguda en un banc de l’andana, està tensa i vigila el moviments dels trens. D’entrada el contrast entre l’alegria de la Marta i la inquietud d’Aimara és prou evident. Quan arriba un tren i Marta s’interposa entre Aimara i la passatgera que ha baixar del tren és veu clar de qui es tracta. El diàleg entre elles és precís i neutre. El color vermell és la pista a seguir. Felicitats per aquest estupend i breu conte de Nadal, el trobo com he dit abans sotil, concís i complert. F.X.
Gràcies!
Un història molt ben acolorida. Bones festes, Raquel!
Gràcies, Antoni!
Que ningú es quedi sol per al dia de Nadal que tothom tingui una família per reunir-se i menjar l’escudella i carn d’olla, i que no falti el pollastre amb prunes i els torrons. Bon Nadal a tots.
Gràcies Raquel pel teu conte. Algun dia m’agradaria saber escriure tan be com tu. Bones Festes i fins al gener.
Gràcies!