Sopa de mandonguilles, pollastre farcit i torrons

El parc infantil era més o menys al racó de sempre però semblava un altre, brillava inundat per una llum especial que la Maria mai havia vist que entrés per la finestra del saló. Una llum blanca que li descobria una mirada del seu fill nova, de tonalitat entre el gel i el mar. Era com si veiés el seu nen per primera vegada. La Maria va notar una fuetada i una punxada de dolor al baix ventre. No només els mateixos ulls, també els mateixos cabells. Com no ho havia vist abans? Segur que l’embrió que es va fer perdre no s’hauria semblat a ell ni la meitat que el seu fill de l’ànima, que li somreia innocent. La Maria era una dona forta, per fora i per dins, col·locava el seu cos, sempre en guàrdia, amb elegància i es movia amb una elasticitat natural. Una verge il·luminada que contemplava el seu fill descobert de nou mentre esperava que arribés la cangur per poder marxar a l’escola de karate a treballar. Estava una mica impacient, la noia no arribava i ella volia ser al tatami quinze o vint minuts abans de començar la classe, en realitat no era la cangur sinó els nous ulls que acabava de descobrir en el seu fill que la destarotaven.

—Fill meu, preciós! —va dir mentre abraçava el nen tendrament.

Com havia estat tan cega? El fruit de la fecundació anònima portava l’ADN del pare no volgut escrit als ulls, a la pell i als cabells. Com podia ni remotament pensar que els espermatozous del cabró que l’havia violat als lavabos de la discoteca, mentre altres joves entraven i sortien, esnifaven, orinaven, follaven i la miraven sense veure-la i no l’ajudaven, i les noies s’arreglaven el maquillatge i el pentinat i tampoc la socorrien, que la llavor d’aquell cabronàs arribaria a una clínica d’inseminació in vitro envoltada d’higiene i tecnologia asèptica, on seria encriptada i etiquetada? El turista nòrdic, guapo i ben plantat, amb la cartera farcida, s’avorria lligant i seduint i buscava emocions més fortes. Al vespre només era una nena de vint anys i de matinada una dona vella, foradada i trencada. No va voler esbrinar res del malnascut que la va fer passar per l’infern en aquell lavabo de discoteca. Només volia oblidar-lo. I el retrobava reencarnat en el seu fill de l’ànima.

Va anar a urgències i, després, es va canviar de metge de capçalera, per una metge, només perquè no volia parlar d’allò amb un home. Què podia entendre, un home? Després va visitar la ginecòloga i al cap de dos mesos va avortar. S’hauria arrencat ella mateixa amb les ungles aquella vida que li naixia a la panxa, ella que abans de tenir la regla ja volia ser mare. No va acceptar el suport d’un psicòleg ni d’una psicòloga, tampoc va tirar endavant la denúncia perquè no es veia amb cor de suportar un procés judicial. Les dones no necessitaven lamentar-se amb les amigues ni confessar-se amb un psicoterapeuta ni la clemència d’un jutge més o menys masclista, el que necessitaven era agafar les armes i aprendre a defensar-se. Dominar, com a mínim, un art marcial. Dotze anys després de la nit a la discoteca que li va canviar la vida no hi havia cap home al barri capaç d’agredir-la. Potser en Li? No, ell no, era un autèntic mestre de kung fu.

La Maria observava el petit Pau amb atenció. Els ulls eren clavats als del cabró que la va prenyar d’un tret agre, que li va repetir durant un temps en forma d’acidesa d’estómac, marejos i vòmits. Un cabró que es va arrencar de la matriu i d’entre les cuixes i li va deixar un forat a les entranyes que només podia omplir un altre fill, un fill volgut. Després d’avortar la llavor del dimoni va sentir una ànsia desesperada de ser mare, de notar com creixia la flor de la vida a les seves entranyes. Tres anys després volia ser mare, i sis anys després, també. Es va fer inseminar onze anys després d’haver  avortat, i va anar molt bé. Pensava que tenia un nen Jesús, fins que va veure que el petit Pau la mirava amb els mateixos ulls nòrdics que ella feia dotze anys que havia volgut esborrar i va entendre perquè els rinxols gairebé blancs i perquè amb només sis mesos acabats de complir el nen era un petit gegant de pell transparent. Ella era de talla mitjana, tenia l’iris de color caramel i els cabells castany fosc. La Maria es va bellugar per anar a obrir la cangur, seguida per l’estranya llum que fins aquell moment havia il·luminat el parc del nen, una llum que es menjava les ombres.Els nois, de quinze a divuit anys, es concentraven als marges del tatami amb els kimonos posats. En Li, immutable, seia en una postura del lotus perfecta. La Maria caminava nerviosa a prop del xinès, no podia fer la classe perquè les ganes que tenia d’etzibar cops mortals eren massa grans i tenia por de descontrolar-se. Tancava els ulls i s’imaginava tots els nois estesos pel tatami, morts.  Va intentar també imaginar-se una lluita amb en Li però no podia visualitzar la fi del combat, no estava segura de poder guanyar-lo. En Li s’havia presentat a l’escola oferint-se per fer el que calgués a canvi de sostre. Vivia al dojo i totes les seves pertinences cabien en una taquilla. La Maria no sabia res d’ell només que era bona persona i un mestre d’arts marcials, i que estava sol. Tenia l’aparença d’un adolescent però no ho era. El va deixar entrar a l’escola amb tota confiança, massa? Sabia que en Li podia ser una màquina de matar però intuïa que era un àngel. El seu aspecte, tan llunyà dels patrons escandinaus, li feien pensar que era inofensiu, i li ho confirmava el respecte que mostrava per la imatge de l’Arcàngel Sant Miquel. Sí, era per culpa de l’arcàngel que, inconscientment, havia arribat a la conclusió que el xinès era inofensiu. En Li va obrir els ulls i va desfer la posició de lotus, la Maria li va demanar que fes la classe sol i va entrar a la sala petita, la de boxa.

No va mirar l’arcàngel, que penjava en una de les parets com solia fer sempre, va anar directa a posar-se el xandall, les esportives i els guants per enfrontar-se al sac. El cap dels exèrcits celestials, el guerrer d’ales grans, amb el cos musculat, espasa en mà i el peu damunt d’un dimoni gegantí vençut mirava com la Maria colpejava el sac amb fúria. El pòster de l’Arcàngel Sant Miquel era molt realista, tret que l’àngel sortia d’un fons lilós trencat per una llum estranya que es menjava les ombres. La Maria suava. Saltava i colpejava la cara de l’home ros amb ulls blaus, amb molta ràbia i energia, però no li inflava cap pòmul ni li trencava el nas ni li feia brollar la sang. Saltava i colpejava el sac amb contundència i el rostre de l’enemic no s’immutava. Va pegar i pegar fins que no va poder més i es va deixar anar a terra, exhausta i xopa, i es va posar a plorar llàgrimes silencioses. Va pensar en en Li, que menava la classe amb eficàcia i sense paraules, només fent, per primera vegada des que el coneixia es va preguntar perquè estava sol, potser no era tan bo com ella creia. Els nois ja havien marxat. Es va eixugar la cara amb un mocador de paper i va entrar a la sala gran.

—Lluita amb mi —va dir en Li.

La Maria li va fer una reverència i els dos van entrar al tatami. Una nova reverència i va començar el combat de karate, joc de cames i la guàrdia alta, la primera a atacar va ser la Maria, en Li va parar i esquivar l’atac, més joc de cames i la guàrdia ben posada, la Maria colpejava amb braços, cames i peus i en Li la parava sense perdre l’equilibri, continuaven saltant sense parar fins que la Maria es va enlairar i va etzibar un cop de peu que va fer caure el xinès però de seguida va saltar per l’aire com si fos una molla i li va clavar el cop fatal.

—Em pensava que era invencible —va dir la Maria.

—T’he guanyat perquè sempre lluito amb l’esperit del kung fu. M’agradaria ensenyar Kung fu a la teva escola.

—Seré la teva primera alumna, Li. Ara et vull demanar una cosa jo a tu, espera un moment.

La Maria va tornar a la sala petita i va treure un tub de dins del sac de boxa i va extreure un dibuix, el retrat en color d’un home jove, amb els ulls blaus i els cabells una mica llargs rinxolats i molt rossos. Es va atansar a en Li i li va allargar el dibuix.

—Em podries trobar aquest home?

—Ho puc intentar .

Tres setmanes després en Li mostrava a la Maria les fotos de dos homes rossos i d’ulls blaus idèntics. I li passava les senyes de la casa on vivien, a Barcelona. Dos pares al preu d’un, dos bessons univitel·lins amb el mateix ADN. Solters. La Maria va haver de seure damunt del tatami, allí el tenia, era un dels dos. Li va semblar que, tot i la fisonomia idèntica, un dels bessons s’havia begut la nit i l’altre algunes espurnes de llum. Es va emportar les fotos a casa per ensenyar-les al seu fill. No eren víkings, només pijos, de llunyana ascendència noruega, i vivien la zona alta de Barcelona.

—Fill meu, preciós!

Al Passeig de la Bonanova s’acabaven d’encendre les llums de Nadal. La Maria portava gorra i guants i dues motxilles, una al davant amb el nen a dins bevent de l’escalfor del  cos de la mare i una altra al darrere amb coses per l’infant. Caminava per la vorera seguida d’una llum estranya que es menjava les ombres. Es va aturar davant d’una casa unifamiliar amb jardí, damunt de la bústia una placa posava Bufet dels advocats Marcel M.V. i Lluc M.V. Al costat de la porta principal hi havia un parterre florit, amb ciclàmens, pensaments i prímules. Un esclat de colors que va pensar que agradarien al petit Pau, però va témer que si el posava damunt de les flors potser no el trobarien de seguida i va deixar el nen al replà de l’escala, embolicat en una manteta. Tot indicava que els dos bessons ho feien gairebé tot junts, segur que pujarien en Pau amb totes les comoditats. Tindria dos pares. En Pau sabria guanyar-se al més dolent dels germans, el que la va violar i que a les fotos té cara de dimoni, el Marcel. Segur que quan veurien que era clavat a ells, els dos l’estimarien, ella no podia tenir al bressol el retrat de l’home que va matar la seva joventut i la seva innocència. La Maria va agafar el nen en braços i el va abraçar fort, “Fill meu, preciós!”, li va dir a cau d’orella.

Quan anava a tocar el timbre, va sentir veus que s’atansaven i va sortir corrents del jardí i va continuar corrent pel carrer Ganduxer, que feia baixada. A la primera cruïlla va frenar en sec, un Arcàngel Sant Miquel de llum amb una espasa de foc a la mà ocupava tot el carrer i eclipsava la il·luminació de Nadal. Els cotxes i els vianants, sense ombra, el travessaven com si no hi fos. L’àngel mirava la Maria i la Maria el mirava a ell. Amb l’espasa de foc li assenyalava el Passeig de la Bonanova.

—No puc criar un nen que em mira amb els ulls del meu botxí. Deu seu el meu karma haver de barrejar els meus gens amb els de M.V. i gestar i parir el resultat. El nen estarà molt  bé amb ells, els gens M.V. el protegiran.

L’arcàngel continuava assenyalant amb l’espasa cap al Passeig de la Bonanova i menjant-se les ombres.

—Saps el que fas? Abandonar el teu fill de l’ànima la vetlla de Nadal. Quan trobin el nen no te’l voldran tornar i, com a bons advocats, se’n sortiran de quedar-se’l. Li vols negar el més important del món al teu fill, l’amor de la seva mare?

L’arcàngel va desaparèixer i li va  deixar el pas lliure. La Maria plorava, es va girar i va tornar a enfilar Ganduxer cap amunt per recuperar el nen.  Al replà de l’escala en Pau ja no hi era ni a la catifa de flors ni a la gespa. Es podia haver escapat si encara no gatejava? Segur que ja era a dins, amb ells. Va sortir del jardí, va travessar el carrer, va seure a terra damunt de la vorera i va trencar a plorar convulsivament.

“Maria! Maria!” Ella no es va bellugar, es va refugiar encara més en les llàgrimes. Qui podia voler una mare que acabava d’abandonar el seu fill al jardí d’uns desconeguts? “Maria! Maria!”. Coneixia la veu però no la identificava. “Maria! Maria!”. Va aixecar els ulls de terra i va veure la imatge del paradís, sense llums. En Li, amb en Pau als braços, li somreia, el menut estirava els bracets cap a ella. La Maria el va agafar i el va estrènyer contra el seu pit.

—Li, vindràs demà amb nosaltres a dinar a casa dels meus pares, a Banyoles?

—Saps que hi ha de menú?

—Sopa de mandonguilles, pollastre farcit i torrons.

—D’acord, vindré. I començaré a ensenyar kung fu a en Pau, serà el millor!

Tallers d’hivern: clica!