Bon Nadal!

És de mena impacient. Li agrada fer les coses just en el moment que el cos les hi demana, sense previ avís ni cap mena de planificació. S’havia vist al mirall del restaurant on acabava de dinar i va sentenciar que no podia sostenir ni un segon més els cabells que portava. Ni es plantejava trucar la perruquera de vora casa i demanar-li hora, no podria agafar-la fins d’aquí a uns dies, però encara que fossin quatre hores, no podia esperar tant. Si hagués tingut unes bones tisores, ella mateixa se’ls hauria tallat al lavabo del restaurant. Va sortir al carrer amb una sola idea clavada al cervell: trobar una perruqueria oberta al preu que fos. No només patia d’impulsivitat, també era obsessiva.

Va passar pel centre d’estètica i massatge que no tancava al migdia i li van dir que no la podien agafar. Va recordar la perruqueria de la noia tatuada de dalt a baix; sabia que no obria fins a les cinc però ho havia de provar, potser s’havia quedat a pentinar algunes bones clientes i també l’agafava a ella. La noia semblava força treballadora i els dibuixos que portava al damunt eren un poema de bon contemplar. Però la perruqueria de la jove que tenia la pell del cos com un arbre de Nadal i que parlava tant català com castellà tenia la persiana abaixada.

Treballava en un barri de Barcelona ple de barcelonins i tenien el costum de tancar al migdia. No s’hi veia turistes i tampoc predominava cap ètnia estrangera. La majoria eren blancs de totes les edats que parlaven principalment en castellà. Alguns catalanoparlants, alguns tatuats i alguns orientals.

Caminava sense rumb quan va veure la botiga, no recordava haver-la vist abans. Perruqueria unisex, deia. A dins hi havia un client masculí coronat per un pòster gegant amb una noia que portava un pentinat espectacular. L’home mirava a la tele uns balls de Bollywood, i ella es va pensar que eren danses àrabs. També va suposar que el jove perruquer era d’origen marroquí i que segurament no havia pentinat mai cap dona. Retallava amb posat concentrat el bigoti del senyor, que també li va semblar àrab. Va dubtar, però sabia que no tenia una altra opció i es va agafar al pòster de la noia d’ulls verds i cabells negres que volaven aixecats per un vent impossible.

No era només la por que aquella botiga fos un local fantasma i que aquell noi sabés menys de perruqueria que ella, el que més l’espantava era deixar-se tallar els cabells per un home àrab. Això li feia por i, també, l’excitava. Un home desconegut, que podria ser el seu fill, amb unes tisores a les mans. Però pesava més la seva impulsivitat i l’excitació interna. En aquell moment el que necessitava era un tall de cabells. No podia pensar en una altra cosa. A més, quan sortia de la seva zona de confort, i una perruqueria àrab no formava part del seu món, era quan se sentia més viva. Sí, dreta a la porta d’aquella estranya perruqueria, sentia una enyorada tremolor de l’ànima.

Ja era a dins i el xicot continuava retallant el mostatxo amb devoció i el client mirant la dansa a la pantalla. La música, agradablement empallegosa, inundava el local. Com si no hagués entrat ningú. Aquelles ballarines de la pantalla eren una competència dura. Va estar palplantada uns minuts sense que li diguessin res. Ella també callava i s’agafava com podia al pòster de la noia amb els cabells al vent i a la pissarra que deia, ben clar i català: tallar dones, set euros; tallar homes, sis euros.

Amb aquells preus només devia agafar la màquina i rasurar les closques. Segur que li faria un desastre als cabells però necessitava un tall urgent i al migdia les perruqueries catalanes estaven tancades. S’arriscaria. El local estava net i feia una bona olor natural. Només es tractava de retallar-li les puntes, era molt fàcil, per poc que en sabés, encara que fos la primera vegada, se’n sortiria. No volia pensar en la possibilitat duríssima que li esguerrés notòriament el pentinat.

Els homes parlaven en una llengua que no entenia i que no era àrab. Va pensar que potser era amazic. Pocs minuts després el noi la informaria que parlaven urdú i que no entenien l’àrab parlat, que només el sabien llegir perquè llegien l’Alcorà. I que les ballarines eren pakistaneses com ells i cantaven en urdú. Quan l’altre client va marxar, el perruquer la va fer seure. Ella va notar una mica d’ofec, sentia pànic però no estava disposada a reconèixer-ho. Aquell jove li podia tallar el coll i quedar-se la cartera. Què li ho impedia? Apartava els pensaments més dramàtics. Estava en mans d’un xaval que, com a mínim, era un perruquer novell i que no entenia bé ni el català ni el castellà. Li faria el tallat que a ell li semblaria. Ja havia entrat feia uns anys a una perruqueria xinesa i va sortir amb un casc capil·lar horrorós, molt bé de preu. Però necessitava un tall de cabell i no podia esperar ni unes hores.

Va deixar la bossa i la jaqueta al penja-robes, tal com li va suggerir el noi amb un gest, però no estava tranquil·la. Tenia por que la robessin, que el mateix fals client del bigoti entrés sigil·losament, li prengués les coses i marxés corrents, i el perruquer faria veure que s’alarmava molt. De reüll, a través del mirall, controlava les seves possessions alhora que pensava que és una burgesa detestable. On s’havia posat? Que li prenguessin la bossa era el menys greu que li podia passar. S’ofegava. Es va prohibir continuar pensant en aquesta direcció, no volia patir un atac de cor. Segur que el jove era bona gent i només mirava de guanyar-se la vida com podia. A més, era en una botiga pública que donava al carrer. El noi li havia dit que era del seu oncle.

Li va posar una bata i un altre accessori fermat al coll amb velcro i li va dir que no sabia tallar els cabells de les noies però que els de les senyores i els homes sí. Parlava el castellà força bé per ser que només feia sis mesos que era a Barcelona, amb un accent impecable. El seu currículum com a perruquer devia ser sis mesos rapant cabells d’home. El noi va presumir de llengua materna, li va dir que, que si dominaves l’urdú, l’aprenentatge d’altres llengües era un passeig, que també sabia algunes paraules en català: curts?, llargs? Llàstima que no podia practicar gaire el català amb els clients. Ella va decidir parlar-hi en castellà i que s’entenguessin el millor possible. Quan començava a pensar que potser se’n sortiria bé, el noi li va preguntar si volia que li tallés les patilles com a un a home o com a una dona. Ella es va quedar parada, però li va respondre de seguida que de dona. El xicot movia les tisores amb delicadesa i anava tallant els cabells amb molta cura i la pressió que ella sentia al pis s’anava afluixant. El resultat al mirall era bo. Respirava fondo. Una, dues i tres vegades. Es preguntava si les pintes que feia servir el perruquer eren netes. Ho semblaven, però, ho eren? Callava, no volia disgustar-lo de cap manera. Les tisores treballaven dolçament. A la botiga només hi eren ells dos, i tota la fauna microscòpica que ella s’imaginava.

El noi li va preguntar si volia el clatell recte o escalat (això és el que es deduïa de la mímica de les mans). Ella va pensar: ara ve quan em fa el gran desastre. Li va respondre que escalat, i també va acompanyar les paraules amb els gestos manuals. I es va posar contenta perquè li va semblar que el noi l’entenia i perquè aquella conversa a quatre mans era sensual. Va contenir la respiració. Contra tot pronòstic, cada vegada que es mirava al mirall es veia més guapa. Però la màgia és molt fràgil, el noi li va preguntar quan cobraven al barri on vivia ella per tallar els cabells. Era normal que el noi s’interessés pels preus de la competència, però a ella li va semblar una pregunta bèstia i va mentir, a la baixa: quinze euros. A continuació el noi li va demanar quan pagava de lloguer. Es va quedar petrificada, sense alè, dona morta. Li va dir que no pagava lloguer sinó hipoteca, i va notar que ell no l’havia entès. Es va quedar callada.

Mentre li raspallava els cabells de la bata protectora el noi feia pràctiques de català. Com ho vols? Curts? Llargs? I reia. Li va descordar amb delicadesa la bata i mentre li posava bé el coll de la camisa li va fregar lleugerament el coll. Calculat? Sense intenció? Ella va sentir un estremiment que la va recórrer de dalt a baix. El lleuger contacte de la mà asiàtica li va afluixar dolçament tota la musculatura i li va escombrar les pors. 

Va romandre un instant meravellós immòbil a la cadira, mentre es mirava al mirall. Feia anys que no es veia tan guapa. Li va donar quinze euros, el noi els va acceptar amb un somriure. Ja no li caldria patir més per trobar una perruqueria d’urgència. Aquesta obria de dilluns a dissabte de nou del matí a deu de la nit i els diumenges d’onze del matí a quatre de la tarda. També acabava de descobrir que li agradava molt la música de Bollywood.

—Bon Nadal! —va dir el perruquer que continuava amb les pràctiques de català.

Ella es va girar i va somriure obertament, no perquè fos quinze de novembre sinó perquè l’esperit de Nadal no té data.

El meu espai d’escriptura: el goig d’escriure.

El meu manual d’escriptura creativa: escriure sense por.