Escriure un conte de Nadal em resulta difícil. Com quan em demanen un text per a una celebració; no és sols que aquesta mena d’encàrrecs em desagrada sinó també que no me’n surto. Només de pensar-hi em bloquejo i si insisteixo em poso de mal humor. Em sembla que em prenen l’únic espai que em queda lliure d’avaluació. De moment, encara no escric per treure bona nota sinó senzillament perquè m’agrada, gràcies en bona part als avaluadors oficials, que en general m’ignoren.

Avui estic decidida a intentar escriure un conte de Nadal, no és imprescindible però sembla que les dates ho demanin. Vull fer un esforç especial perquè les properes dues setmanes, coincidint amb les festivitats nadalenques, no escriuré l’entrada setmanal al blog. M’he inspirat a partir de la lectura d’un llibre d’un autor japonès que m’ha fet recordar episodis de quan tenia vint anys i  que, més enllà de les paraules que llegia, m’ha fet pensar força. He escrit un conte molt breu, per no donar cap oportunitat als que tinguin la temptació de saltar cap una altra cosa.

L’OMBRA

 Mentre llegia l’Elogi de l’ombra de Junichiro Tanizaki va recordar que feia trenta anys havia anat al cinema amb una amiga. En acabar la pel·lícula la companya no parava de fer comentaris experts, però ella no l’escoltava, estava corpresa, al cap encara li ressonava el crit de Derzu Uzala: Capitan!, i l’únic que va poder dir a la seva amiga fou que era un pel·lícula brutal, en el sentit de molt bona. No era una mostra genuïna de cultura nipona, però tenia una arrel oriental que no sabia com explicar però que notava clarament.

Va recordar imatges superposades del seu poble nevat i li va semblar que el silenci blanc de la neu del seu llogaret tenia quelcom d’estampa oriental. La primera vegada que va veure L’imperi del sentits es va quedar literalment clavada a la butaca del cinema i les altres pel·lícules que coneixia que tractaven el tema de la passió sexual li van semblar aigualides, pura lluentor superficial al costat de la gran fondària indefinida de la història de Sada Abe. Però amb qui va començar a tenir un diàleg, silenciós, fou amb Yasujiro Ozo; va veure vàries pel·lícules d’aquest director en un cicle que van fer a la filmoteca i va començar a entendre el significat de les pauses, els silencies i les penombres. Més tard es va aficionar a l’animació de Hayao Miyazaki. D’adolescent es cruspia els llibres de filosofies orientals sense mastegar, d’universitària el cinema oriental li va tocar fibres profundes. Quan va tastar una mica de literatura, Mishima, Basho, Nakayama, Kawabata, Nosaka, gaudia degustant les subtileses, els silencies, els paisatges d’aquarel·la, els personatges de mirada diferent. Eren textos que li esborronaven subtilment l’ànima però no sabia dir perquè.

Va tancar Elogi de l’ombra amb suavitat i va passar la mà per la tapa de color blau pàl·lid amb les branques negres de l’ arbre despullat situat a l’esquerra i les lletres blanques i negres de la part superior. Ja tenia la resposta: li agradaven les ombres, els espais nets i en penombra, les fronteres indefinides. Li arribaven les pauses i els silencies. Era això el que li agradava d’Orient i de les manifestacions artístiques orientals. Va sortir al carrer alegre, sense buscar cap vidre on emmirallar-se. Contemplava satisfeta la seva ombra, que es creuava amb altres ombres mentre avançava cap a l’agencia de viatges decidida a fer realitat el seu somni de viatjar a la Xina i al Japó.