Còsmic i bestial

Fa temps que tinc molt clar que a l’hora de percebre la realitat, amb tecnologia inclosa, som extremadament limitats. Si alguna cosa sé, i reconec que és molt poc, és que la nostra percepció és ridículament minúscula. Tenim uns receptors de pa sucat amb oli i els anomenats avanços tecnològics, les amplificacions microscòpiques i telescòpiques de darrera generació, són molt poca cosa, insignificants.

Sé que estem envoltats de músiques i sons que no sentim, de rellotges que no marquen les nostres hores i que no coneixen els nostres minuts ni els nostres segons. Que naveguem en un espai infinit amb universos de dimensions que s’escapen a la nostra percepció i al nostre pensament. La Humanitat és minúscula  i em sembla lògic pensar que hi ha éssers i realitats desconegudes i bestials.

Som una espècie que presumeix de massa encefàlica. Un cervell que imaginem superior als de les altres espècies que viuen al nostre planeta. Ens considerem més llestos que els llops i, per descomptat, que qualsevol arbre, quan és ben clar que si mesurem el grau d’intel·ligència per la capacitat d’allargar el temps de vida a la terra (em sembla bastant bon paràmetre), els arbres, descerebrades i carallots, ens guanyen per golejada.

Sóc una homo sapiens però em sento més a prop de les pedres que dels humans. Em situen dins de l’espectre autista moderat. Una etiqueta poc franca per una noia com jo que m’inclino per la radicalitat. Això de l’autisme s’ho han inventat per classificar i estovar algunes diferències, en realitat no saben què vol dir això de trastorns de l’espectre autista. No és un diagnòstic que derivi dels resultats d’una anàlisi de sang o d’orina. A la pràctica el meu autisme es tradueix en una major fredor emocional i una major capacitat lògica. Per això veig tan clar que a escala còsmica els humans som un zero a l’esquerra. Pensar una altra cosa és de rucs que no saben aixecar els ulls del melic, un del mal que, sovint injustament, se’ns pressuposa als que se’ns ha diagnosticat algun tipus autisme.

Confesso que em sento més inhumana que humana i assumeixo que aquest pensament és un pèl (o molt) subjectiu. Segurament un gat o un tauró no s’ho plantejarien, o ho farien des d’un punt de vista bèstia que encara no arribo a imaginar per més que em concentri a explorar diverses hipòtesis potencials. Però el diagnòstic d’autisme no em converteix en la inhumana que m’agradaria ser, al contrari, m’humanitza a la baixa i em complica una mica més la vida, en l’intent paternalista d’aplanar-me-la pel meu bé.

Tinc fama de no entendre un borrall d’emocions i de no saber què és l’empatia. Ara ja no m’esforço, els dono la raó. Em deixo emportar per la intuïció i la imaginació i, després, aplico el bisturí de la lògica. Confio més en l’inconscient que en la consciència, que m’amaga tantes coses, no sé si més que als altres humans. Visc en una mar de present on esquitxen i s’apilonen les coses del passat i del futur. El present només és un i conté tots els passats i tots els futurs, els meus, els de la terra i els de l’univers. Quan imagino un punt qualsevol de l’espai que conec veig com s’obren portes que mostren realitats paral·leles. Portes i dimensions que els nostres ulls anatòmics no saben veure.

Som un cagalló còsmic però tenim l’eina tan potent de la imaginació. No importa que de vegades em jugui males passades i em passegi per mons poblats d’objectes i éssers sense un contenidor com deu mana, fluids i llefiscosos, amb ferides encara més líquides, que supuren sucs blaus i fosforescents per tots els orificis del cos. M’agraden les estructures sòlides, la geologia i els vegetals, que tenen parets cel·lulars rígides. L’inconscient no és líquid ni fluid, és sòlid, amb grans espais buits. La fluïdesa entre els humans està sobrevalorada. Societats líquides? Doneu-me muntanyes de roca, edificacions de pedra, còdols de riu. Arbres monumentals.

No sóc tan freda com afirmen, estic enamorada, però ho mantinc en secret perquè a casa, i a fora, no veurien amb bons ulls la nostra relació. Només tinc tretze anys i és un amor desmesurat. En el moment d’adormir-me, si no sóc al seu costat, el somio, erecte i poderós, com si volgués foradar el cel. Revisc el tacte de la seva pell, la seva respiració silenciosa i em fonc de plaer només de pensar-hi. És tan gran que els meus braços prims no el poden estrènyer del tot i per més que em posi de puntetes i estiri el coll no puc veure-li la coroneta. L’olor i el tacte dels seus sucs corporals em trasbalsen intensament i em transporten a la profunditat del bosc ancestral. No és d’una mida còsmica però sí inhumana. El sabor bestial de la vida penetra dintre meu mentre em frego les mans i em suco el nas amb la seva resina. De vegades, sense voler, en l’èxtasi de l’amor, li trenco alguna branqueta però no es queixa, gemega de plaer. Ells arriben de matinada amb la boira, petits punts inhumans i còsmics, sòlids que viatgen en una boira gasosa i provoquen allaus orgàsmiques. La velocitat de la saba de l’avet embogeix i la seva escorça s’aprima, el meu cor es desboca i els genolls no em sostenen, em recolzo més i més en el seu tronc fins que ens buido per dins del tot i sé que el meu l’avet també, no cal que m’ho digui. Ells, els inhumans es comuniquen amb la conífera que estimo i, de retruc, amb mi. Jo no els entenc, l’avet sí. Té vuitanta anys, almenys això diu l’avi. Un avet jove i ben plantat, no sé si jo quan tingui divuit o vint anys i hagi contactat amb més éssers còsmics també els entendré. Sóc conscient que els arbres són molt més llestos que nosaltres.

Diuen que no tinc gens d’empatia, i tot el rotllo que s’han empescat de la teoria de la ment, però bé que sé veure que els pares i la psicòloga estan contents perquè, segons ells, he fet un vincle especial amb l’avi que viu a la torre de l’avet, l’arbre més gran de tota la contrada. I callo perquè no vull que tinguin un disgust, i perquè ara que he trobat un amor bestial i inhumà amb espurnes còsmiques no deixaré que quatre homo sapiens amb una empatia molt limitada me l’esguerrin. No em vull posar la cotilla humana, quan sigui gran vull viure amors encara més còsmics i més bestials.

La nit als armaris i Cròniques de Kaneai.