Ella

Ella mai havia volgut fer-se passar pel que no era, però molts la van mal interpretar; la prenien per una estranya i una frikie, per una noia grisa, tot i ser de casa bona. Havia dit que era més llesta que els altres? Ho havia suggerit alguna vegada, potser? Impossible, no sabia què volia dir ser més o ser menys, ni li interessava saber-ho. No gaudia exhibint les seves qualitats personals i pertinences materials i, encara menys, refregant-ho als nassos de qui no tenien ni les seves habilitats ni la seva bonança econòmica. El seu cap no estava programat per fer judicis i valoracions en la línia dominant. Podia distingir les capacitats de persones que estaven en un rang alt en el terreny de la lògica i les matemàtiques, però dir que una cosa era millor que una altra, no.

També sabia distingir entre un individu que ingressava més de vint mil euros al mes i un altre que només n’ingressava sis mil o mil, però no sabia dir quin cas era millor, depenia de les circumstàncies externes i internes i les possibilitats eren infinites. Molt complicat de calcular, i poc interessant per ella. Era incapaç de decidir si un humà s’adaptava millor al medi només tenint en compte una variable com feien molts dels seus compatriotes. Es mirava la vida en general des de l’angle fred de la lògica. I a la fi, sense ser ni partidària ni detractora de la bondat i la compassió, era més bona que la mitjana de la població que l’envoltava. Entenem per bona que no feia mal a ningú i intentava ajudar sempre que no li suposés una molèstia excessiva. Deien que era una autista, que vivia com si no existís ningú més que ella, però no era ben bé així.

No només no exhibia les seves qualitats, i algunes disparaven el marcador molt amunt, sinó que les amagava, perquè no volia ser molestada. A l’institut s’esforçava a treure notes mediocres en matemàtiques i tecnologia quan hagués pogut treure matrícules amb el mínim esforç. El seu nivell de coneixements era de postdoctoral superior. Tenia un coeficient intel·lectual de cent setanta no registrat i ben amagat. En canvi, les ciències socials les considerava impossibles. Era massa conscient de les limitacions dels models d’estudi dels sistemes humans, i s’hi escarrassava per acabar traient un suficient real. Si s’hagués limitat a abocar el que deien els llibres al full de paper també hauria tret matrícules i excel·lents, però intentava respondre preguntes que no tenien resposta ni amb números ni paraules. De les ciències naturals sobretot li interessava la física i la química i treia suficients per dissimular. Però el seu fort eren les llengües. El seu nivell d’anglès i l’alemany era de nativa, però en suspenia una cada trimestre i les anava recuperant. Trobava divertit repetir alguns exàmens. Per internet havia aprés xinès i rus, i acabava d’inscriure’s a un curs d’àrab.

Creia que com més llengües terrestres parlés més possibilitats tindria d’entendre’s amb els extraterrestres. De tot això ni una paraula a casa ni fora. S’ho pagava amb els seus estalvis i no deixava rastre. A casa i a l’institut es pensaven que les llengües especialment i els estudis en general li costaven, però que s’esforçava i podia anar tirant. Quan la tutora va recomanar als pares que li posessin un professor de reforç d’anglès, Ella s’hi va negar en rodó per por a ser descoberta i es va comprometre a treballar més. A partir d’aquell moment treia suficient d’anglès i alemany i algú notable de tant en tant. S’amagava algunes cartes bastant bé, perquè les seves mentides encaixaven amb els prejudicis dels altres no pas perquè tingués dots d’actriu. La gent sospitava d’ella, deien que era estranya, una frikie. Els seus pares no ho deien, però també ho pensaven. I ben mirat, era cert. Només que hagués criticat a la gent, comparat a l’alça i a la baixa, xerrat sense dit res d’important, mostrat les emocions amb l’histrionisme propi d’una adolescent, li haurien tret la meitat de la condemna.

Ella estava convençuda que la seva mare no suportaria que parlés més de tres idiomes i que abans de permetre una cosa semblant l’ofegaria a la banyera. No ho pensava per perspicàcia psicològica, que no en tenia ni una engruna, a la seva mare l’escoltava sense entendre-la i la mirava sense veure-la. Havia arribat a aquesta conclusió a través de complicats algoritmes, que superaven tota lògica. A més, sabia dels instints humans que no estalvien crueltats per eliminar els diferents. Només els mutants que són molt forts sobreviuen. Els seus càlculs no fallaven, la seva mare no hauria suportat la gelosia ni ella era prou valenta per parar el cop i defensar-se. Feia bé amagant-se. Amagar-se és l’estratègia dels diferents que no són prou forts per imposar-se ni massa febles per renunciar a la seva diferència. S’amagava instintivament i no s’equivocava. També amagava el seu amic XX3.

Sempre li havia agradat sortir de nit al jardí de casa. Sortien ella i el gos sense fer soroll, amb l’esperança d’una moixaina espacial que no arribava mai. S’estirava a la gespa i observava atentament el cel nocturn i llegia els estels. El gos jeia al seu costat, mirava enlaire un pocs minuts i s’adormia. Una nit va sentir sorolls gairebé imperceptibles per l’oïda humana al mateix temps que el gos. Tenia una audició molt desenvolupada però ningú ho sabia. A més Ella sempre estava molt atenta i amb els sentits desperts, no es distreia en cabòries que no portaven enlloc ni s’ofuscava amb nusos emocionals.

XX3 estava plantat al caminoi de sorra que anava des de la porta de casa a la porta del carrer i avançava cap a ella i el gos. Semblava un robot domèstic d’aquells que aspiren el terra, però desprenia una llum violeta brillant i molt bonica i emetia una música feta cent per cent amb sons harmònics gairebé imperceptible a l’oïda humana, que beneficiava tots els sistemes nerviosos animals. Va quedar embadalida.

Des d’aquella nit, Ella i el gos frisaven perquè tots se n’anessin a dormir i trobar-se amb XX3, que es passava el dia amb els llums apagats camuflat entre les hortènsies. La mare, que tota la vida havia amagat un CI de més de cent cinquanta, estava contenta perquè Ella s’havia ofert per regar el jardí i treure les males herbes, la dona pensava que per fi la seva filla començava a canviar cap a bé. A la nit, quan es despertava per anar al lavabo, passava de puntetes per l’habitació d’Ella i entreobria la porta sense fer gens de soroll. En la penombra veia l’avatar de la seva filla que dormia dins del llit i el del gos als peus de la noia. Respiraven pau. Quin descans no haver-la d’arrencar de la pantalla i dels cascs de música o de la finestra guaitant els estels! Estava canviant, per fi s’estava fent una dona.

Ella portava una nova màscara, que era ben defectuosa, ja que continuava sent una actriu pèssima, però funcionava perquè era la que els altres volien comprar, la que necessitaven. Amb dificultat començava a entendre això tan popular de ser més o ser menys, va observar que ara que mentia sense escrúpols i es passava totes les nits al jardí d’amagat amb el seu amic arribat d’una altra galàxia, era valorada com una noia molt millor.

Ella i XX3 parlaven en àrab. Ella creia que era la millor llengua perquè era la que li resultava més estranya i la que parlava pitjor. Durant tres mesos es van entendre en àrab. Però una nit XX3 es va passar al català amb tota naturalitat. Ho va fer per presumir. No volia marxar sense mostrar el seu nivell de català.

—Ja he acabat la feina, he recollit totes les dades que necessitava — va dir.

XX3 volia marxar i Ella ho va entendre a la primera. S’havia posat a la pell de l’amic extraterrestre i això era un fet insòlit, perquè l’alteritat no formava part del seu món. XX3 li va fer notar que el seu nom començava per la mateixa lletra que empatia. Era l’assignatura que portava pitjor, tant que ni puntuava. Va començar a practicar amb el més i el menys, amb millor i pitjor. Va pensar en la mare i el pare i en el seu gos, com no ho havia fet mai abans, com a éssers que pensaven i sentien i que no sempre seguien els algoritmes. Va pensar que la mare, malgrat tot, patiria, i va sentir una punxadeta al cor. Potser era millor quan no sentia ni imaginava les emocions dels altres. Quan no hi havia ni millor ni pitjor. El pare també. Patirien, però el temps ho cura tot. Va riure de pensar una frase tan dolenta, abans no l’hagués pensat mai. Una frase que funciona, que recull una estranya veritat.

—M’agradaria visitar el teu planeta.

El gos va moure la cua. XX3 va engegar totes les llums i tots els harmònics i se’ls va emportar.

Van tardar tres dies a adonar-se que Ella i el gos havien desaparegut, quan també van marxar els avatars. Es van esfumar davant dels nassos de la mare, que va entendre a la primera què havia passat i perquè les hortènsies tenien una lluentor que no havien tingut mai. Va intentar dissuadir el seu marit d’anar a la policia, però al final ell hi va anar a posar la denúncia. Ni un trist rastre, va dir el comissari. Que li recordava un cas de canvi de personalitat. Però, i el gos? A més, no quadra pel perfil, treia unes notes molt normals, i les persones que es reinventen sense deixar llast tenen coeficients mentals alts. Anirà a la carpeta dels casos sense resoldre. No es cert que sempre queda un fil deslligat. Hi ha delinqüents que treballen molt bé, esborren els cossos, esborren els rastres venen els òrgans. No era llesta però era jove i gaudia de molt bona salut. Cas tacat.

La mare surt cada nit al jardí i mira el cel. És el seu moment de major pau. Li agradaria que tornessin, però sap que no tornaran. Mira intensament les estrelles. Se sent molt orgullosa d’Ella i del gos.