Blancs i brillants

Vam arribar al poble dels oncles de nit i, quan es van apagar els fars del cotxe, ens vam quedar completament a les fosques. Ni un trist fanal, una catifa d’estrelles al cel que no il·luminava la plaça ni els carrers. La tieta ens esperava a la cuina mentre feia coure el menjar dels porcs i de les gallines. El papa va tornar a marxar de seguida. Va assegurar que només em quedaria una o dues setmanes amb els oncles, mentre la mare fos a l’hospital. Abans d’anar a dormir la tieta em va fer menjar un plat de sopes i em va dir que anés a fer pipí a la cort i que, si de nit en tornava a tenir ganes, l’orinal era sota el llit. No expressava ni un borrall de tendresa, es limitava a anomenar les coses exactament pel seu nom, sense adjectius, però aquella nit ja em vaig adonar que era molt bona persona. M’anava guiant per la casa amb un fanal de gas. Vaig pensar que amb la llum del dia ho veuria tot més clar, perquè de nit la casa dels meus oncles em va semblar la més trista del món.

L’endemà quan em vaig despertar vaig córrer cap al balcó. Feia un dia d’aquells tan bonics de desembre amb el cel d’un blau recent pintat i l’aire brillant, net i silenciós. M’havien posat a l’habitació dels nens, tots tres estudiaven al col·legi de Viella i no hi eren. Dels dos llits que hi havia vaig triar el gran. Els llençols eren tan gelats que no em vaig poder adormir fins a la matinada i, quan vaig sentir una mica de soroll a la cuina, vaig saltar del llit. El padrí esmorzava pa amb cansalada crua amb el porró de vi al costat i la tieta encenia la cuina de llenya. Quan va escalfar una mica hi va posar el caçó de la llet i llesques de pa perquè es torressin. Em va fer seure a la taula i em va servir un bol gran ple fins a dalt amb un dit de nata i una llesca de pa de cap a cap, torrada. Em va dir que, si volia veure el riu, hi podia anar amb ella, com que feia bon dia aprofitaria per fer la bugada. A quin dels dos rius aniríem? Perquè el poble tenia dos rius. La tieta va riure per primera vegada i em va respondre que al Riu de les dones, és clar. Que, si volia veure l’altre, només havia de caminar per la carrereta fins al pont, que hi podia anar quan tornéssim de rentar la roba.

El poble era petit i atrotinat, els carrers de terra i rocs, amb neu a les vores. Feia olor de fum, d’embotits, de vi de la tona i de merda de vaca. El pare m’havia fet posar uns pantalons, botes i anorac, però semblava una noia fina, perquè tots, grans i petits, portaven la roba molt gastada. Els nens que anaven a l’escola del poble eren més petits que jo, de cinc a nou anys, els altres o estudiaven fora, amb monges i capellans, o ja havien plegat d’estudiar. Jo no havia anat mai al col·legi, però sabia moltes coses perquè ja tenia onze anys i la meva mare em feia de mestra a casa.

El Riu de les dones era minúscul. Rentaven amb sabó fet a casa en un safareig de pedra natural on entrava un doll d’aigua que havien desviat del riu. Vam arribar les primeres, la tieta va trencar el tel de glaç que cobria l’aigua de la bassa. No li feia por l’aigua freda i volia estendre els llençols als millors llocs, els més assolellats. A quarts d’onze el rentador ja estava molt animat, feien goig aquelles dones amb les mànigues arremangades, el rostre, les mans i els braços vermells. Parlaven a crits i reien fort. El sol tebi i la llum tan especial d’alguns dies de desembre omplien de bellesa l’escena. La tieta, que a casa m’havia semblat una dona grisa, brillava de vitalitat i de llum. La vaig trobar molt guapa, com les altres dones que també rentaven amb les faldilles rebregades i sense el mocador al cap. Jo era l’única que portava pantalons, escoltava com una esponja: receptes d’estofats de llebre i codonyat, trucs per fer quedar les conilles i les dones prenyades, cataplasmes pel dolor a les articulacions i remeis per fer venir la gana a la canalla i als convalescents, per aixecar els ciris apagats i afluixar les flames dels que estaven dia i nit en peu de guerra. El Prat del riu, que era marró llevat de petites congestes de neu en alguns racons, va quedar folrat de llençols blancs que resplendien. El sabó de casa no era perfumat però treia totes les taques i deixava la roba d’un blanc d’anunci. Les rialles de les dones s’apilaven les unes amb les altres, tenien la pell roja i tibant, els ulls foscos i lluents, els braços forts, acostumats a treballar. En acabar no corrien cap a casa, guaitaven la roba neta amb calma, satisfetes, el sol s’encarregaria de fer-la encara més blanca. Es tornaven a posar el mocador al cap, es baixaven les mànigues i es cordaven els botons de la camisa o del jersei sense pressa.

Quan vam tornar del riu vam trobar el pare a la cuina. Duia un vestit negre. La mare…, va dir sense veu. Ha mort, vaig acabar, sense sentir res, com si jo també estigués morta. I és que no em podia imaginar la vida sense la mare. I el bebè també, vaig afegir. Podia renunciar al petit tan desitjat, però a la mare no. El padrí i la padrina no van anar a l’enterrament, eren massa grans per viatjar. La tieta i l’oncle van venir amb nosaltres a funerals a la Seu d’Urgell. Quan van estar a punt gairebé no els coneixia, ell portava pantalons, armilla i americana negres i una camisa blanca i sabates de mudar. La tieta es va posar una faldilla grisa amb jaqueta de conjunt, un abric negre i sabates de taló. Abans de pujar al cotxe em va abraçar fort, tenia llàgrimes als ulls. Després de la cerimònia el pare ens va tornar a pujar al poble i em va deixar amb la tieta, l’oncle i els padrins. Va dir que només m’hi quedaria fins a l’estiu i que pujaria a veure’m cada quinze dies. Aquella nit el pare va dormir al llit petit de l’habitació dels cosins. Ell, que durant el dia no havia deixat anar ni una llàgrima, va plorar tota la nit com un nen. L’endemà va buidar una habitació dels mals endreços i hi va posar un somier i un matalàs. Ja tenia habitació pròpia, quan vinguessin els nois de la casa tindrien la seva disponible.

Vaig seguir el cotxe del pare més de dos quilòmetres i al camí de tornada em vaig aturar al pont. El riu, que era famós perquè era el més salvatge i glaçat de les valls, no em va impressionar gens, només era un riu d’alta muntanya, normal i corrent. Al costat del Riu de les dones em va semblar poca cosa. Perquè no era només el sabó de casa que esborrava les taques, l’aigua hi feia molt perquè marxessin sense necessitat de fregar-les. Rentats al riu de Sant Beat, els llençols no haurien quedat ni la meitat de blancs. A més, jo creia que el Riu de les dones també rentava una mica el dolor. Quan vaig arribar a casa dels oncles el primer que vaig fer va ser demanar-li a la tieta si podia fer-me càrrec de la bugada. Ella es va ajupir una mica per posar-se al meu nivell i, mentre m’abraçava amb la mirada com faria moltes altres vegades, em va dir que sí, que la feina era meva. I em vaig recordar dels llençols estesos, però mentre nosaltres érem al funeral de la mare la padrina havia recollit tota la roba.

Com que ja no es tractava de dues setmanes sinó gairebé d’un any, la tieta em va portar a l’escola, però la mestra li va dir que tot el que ella em podia ensenyar ja ho sabia i només hi vaig anar dos dies. Cada matí llegia una o dues hores i també portava els comptes de la casa amb la tieta. A la vesprada, abans de sopar, la padrina em contava històries de la muntanya que s’inventava encara que sempre deia que les hi havien contat. Quan el pare ens visitava, cada mes i mig o dos mesos, em duia llibres nous i s’emportava els llegits. Trobava a faltar la mare i el germanet que ja no vaig tenir mai i el pare, però també era feliç. Cada dimarts anava al riu amb un gibrell de roba per rentar. A punta de dia, sense importar-me si feia fred o calor, perquè volia ser la primera i estar sola una estona en aquell indret on s’obria una porta cap al cel per la que entrava la mare amb el llibre que jo estava llegint a les mans i em llegia uns minuts en veu alta i m’explicava els passatges més complicats. Igual que arribava desapareixia en el no-res amb un somriure, però deixava el Riu de les dones sembrat d’amor. Quan les altres arribaven, jo ja havia acabat de rentar. Em quedava una estona a escoltar-les i a veure-les bugadejar amb les mans i els braços forts, a celebrar com se’ls posaven les galtes rosades i els ulls lluents. La vida ballava al rentador del riu, al prat on esteníem la roba, a l’aigua que corria i l’aire que respiraven.

A la tardor vaig tornar amb el pare a la Seu d’Urgell i vaig començar a estudiar interna al col·legi de les monges. Estava a prop de casa, on passava els caps de setmana amb el pare, i del cementiri on estava enterrada la mare, però va ser tornar a la Seu i sentir-me òrfena de veritat. La mare no era al cementiri ni a casa, s’havia quedat al Riu de les dones. I, mentre esperava que arribés l’estiu per tornar al poble, vaig aprendre a tancar els ulls i a fer aparèixer el safareig de pedra, el doll d’aigua, el cel blau profund i els llençols estesos, blancs i brillants com l’ànima de la mare.

• 17-18 de setembre: Taller Escriptura i Natura. Centre Art i Natura de Farrera.

• 27 de setembre: Inici del taller El conte literari. Amics de les Arts de Terrassa.