Ni mare ni filla ni dona ni pallaresa. Què volen dir aquestes paraules? Exerceixo de científica però mai he reservat ni una engruna del meu cor a la ciència. De fet, no sóc científica. Tampoc sóc professora ni escriptora, només ho faig veure. No sóc una artista que ha sortit de l’armari de puntetes, ni he entrat mai en un armari ni m’hi deixaria tancar. No respiro la mar oberta ni els cims de les muntanyes ni alimento els meus no-pensaments ni el meu no-art de la sang del meu cor. Collonades! Jo sóc de glaç.

No sóc de ment oberta, afamada i flexible, sinó de ment rígida i que treballa per força. No estimo ni les lletres ni les ciències ni les arts. Tampoc soc lectora i no ho trobo a faltar. M’enorgulleixo de no ser ni erudita ni poliglota. Sóc traïdora, falsa i embolicaire, amb tendència a acomodar-me. Dibuixo bé de natural i tinc l’oïda molt fina, però no em sembla rellevant. Sóc forta i valenta i no m’esmicolo amb facilitat però tampoc em reviscola un trist raig de sol. Sóc aviadora i submarinista, au i arbre i aigua. Alta i prima, amb el cos de goma. Ni emotiva ni fràgil, freda i immutable. Ni simpàtica ni empàtica, gel compacte.

Un talp que nota el pes del món damunt seu, que llegeix amb els pèls i el musell? Un ratolí subterrani amb el cos colgat i arrebossat? Un cuc de terra? Sí i no.

No soc partícules ni ones ni matèria ni energia ni cap d’aquestes collonades. Ni sóc un animal ni un mamífer ni un rèptil ni un peix. Ni saba ni sang ni ossos ni carn ni budells ni excrements ni dents ni cabells. No sóc un arbre plantat a la terra fèrtil i humida amb el brancatge i les fulles que respiren del cel. Ni una girafa ni un elefant ni una òliba. Ni una vaca zen que peix. Tampoc el bou que vol muntar la femella que el fa marxar a cops de banyes ni la femella que s’obre tota i para i rep, ni el vedell que vol popar ni les popes de la mare que l’ha parit. No sóc l’aigua del rierol d’altra muntanya que saltironeja ni l’aigua que baixa pel gran riu. No sóc la mar salada i mansa, llaurada per barquetes i vaixells ni les onades gegants que mosseguen la costa amb dents esmolades. No sóc ni gasos ni líquids. No sóc res?  Sí, soc un ens sòlid, de glaç massís, ataconat, consistent i del tot compacte.

Aquest post és el negatiu del post “Soc i no soc “que vaig publicar el divuit de febrer. El disparador creatiu en aquest cas consistia a transformar les afirmacions del primer post en negacions i al contrari. Què sents quan dius el contrari del que ets i no ets? Només per sentir la resposta a aquesta pregunta i reflexionar-hi ja val la pena de fer l’exercici. En termes d’escriptura creativa el que fem després és jugar amb el negatiu que ens ha sortit i mirar de generar un text que tingui bellesa literària.

L’experiència ha estat primer una mica aspra, per això de negar-me, i després lúdica i alegre. El goig de crear. Una altra vegada constato que quan la consigna ve de fora (gràcies, Olga!) el joc creatiu és més potent.

Trimestre de primavera “El goig d’escriure”. Inscripcions obertes!