No crec que escriure gènere històric sigui més fàcil que escriure contes o novel·les contemporanis, al contrari, crec que és més difícil. A les dificultats pròpies de la ficció se n’hi sumen unes quantes d’específiques. No es tracta només de crear un escenari i una ambientació, i tampoc no s’ha de suposar que tindrà més possibilitats d’èxit perquè la novel·la històrica està de moda. En realitat només hem d’escriure una novel·la o un conte històrics quan la història narrada emergeix del moment històric. No es tracta de narrar un argument contemporani en un escenari i amb un maquillatge antics.
Fa sis o set anys, com a mínim cinc, però potser deu, que condueixo el club de lectura de novel·la històrica de la Biblioteca Sofia Barat de Barcelona. Aquesta dificultat per recordar les dates amb precisió, se m’encavallen o es confonen o s’esborren, és també una dificultat en el maneig de la informació històrica. Quan m’ho van proposar li vaig dir a la directora de la Biblioteca que jo més aviat era negada per la història, i encara vaig afegir que no llegia novel·les històriques. En ple boom de la novel·la històrica, no m’aturava mai a les prestatgeries dedicades a aquest gènere. No vaig dir, en canvi, perquè me n’havia oblidat, que quan no estava tan de moda havia devorat uns quants clàssics de la novel·la històrica: Memòries d’Adrià, Els fets del rei Artus i els seus nobles cavallers, Jo Claudi, El lleó africà i Esa dama, entre altres. Estava convençuda que la directora em diria que no amb bones paraules, però va afirmar que jo era molt lectora i tenia força experiència i prestigi com a conductora de clubs de lectura, i em va informar que el llibre del mes era Viatges amb Heròdot, de Kapuscinski. Vaig tornar al gènere històric per la porta gran; Kapuscinski, que encara no coneixia, no se m’ha oblidat més.
Durant els mesos que quedaven de curs vaig experimentar la sensació de les lectures obligades i, per tant, més sorprenents i aventureres, i vaig fer alguns descobriments força interessants. L’any següent ja vaig participar en la tria de les lectures i vaig començar a practicar el lema “com a mínim un llibre històric per temporada”. Qui ens parlarà millor de la Rússia del segle dinou? Tolstoi, Dostoievski. Qui ens mostrarà amb més veritat la societat benestant de l’est dels Estats Units i la d’Anglaterra del tombant del segle dinou al vint? Henry James. I l’holocaust? Primo Levi, Amat Piniella. Quan hem de tocar la història literàriament les meves obres preferides, sempre són les que ens porten la història en directe, més que les que ho fan en diferit. I reconec que hi ha novel·les històriques (el temps històric de la narració és anterior al temps històric de l’escriptura) que són grans obres d’art, com Memòries d’Adrià. Fa un parell d’anys, gràcies al club de lectura, vaig descobrir un autor que no coneixia i que em va agradar molt, Juan Miñana. Vam llegir Hay luz en casa de Publio Fama, una novel·la que transcorre en l’època de la creació de la Barcelona romana i que mostra el naixement del periodisme.
Amb Juan Miñana, a la sala romana del museu arqueològic de Barcelona.
La millor raó per escriure una novel·la o un conte històric és que emergeixi de la història mateixa. De les pedres, dels papers. Remenar papers i visitar llocs històrics i escoltar les històries que volen ser narrades.
Sant Pere del Burgal és un dels escenaris de Jo confesso de Jaume Cabré.
Com que a les Valls d’Àneu no només estem envoltats de paisatge sinó també de patrimoni històric, el IX Taller d’Escriptura que faré aquest juliol a Esterri d’Àneu se centrarà en la ficció històrica. Anirem dues vegades a Sant Pere del Burgal, a escoltar les paraules de Jaume Cabré i a escoltar les paraules de la història, de la mà prodigiosa de la Cristima, la guia de l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu.
Farem un viatge des de la història a la literatura.
Si vols més informació clica aquí.
Trackbacks/Pingbacks