Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida.
El meu descobriment literari de l’any passat va ser el Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlín. Ho té tot: són contes escrits per una dona que palpiten. Lucia Berlin va morir l’any 2004 als 68 anys, havia publicat tres reculls de contes, però la fama li va venir després de morta, l’any 2015 quan l’editorial dels Estats Units Farrar Straus and Giroux va publicar la selecció dels seus contes titulada Manual per a dones de fer feines amb pròleg de Lydia Davies i presentació de l’editor Stephen Emerson, que ho va encertar de ple, perquè el llibre es va convertir en un èxit de vendes, als Estats Units i a la resta del món, gràcies a això l’any passat va arribar a les meves mans en català (traducció d’Albert Torrescana).
De Lucia Berlin m’agrada que nasqués a Alaska, en contacte amb la natura blanca i lliure, paisatges suggeridors que no he trepitjat mai. M’agrada que, malgrat que va patir molt, abusos infantils, un corrector d’acer per escoliosi, ser l’única nena protestant a El Paso (Texas), ser una senyoreta nord-americana benestant a Xile, tenir una mare freda i alcohòlica i una vida sentimental turmentada, malgrat tot això i que no ens estalvia les misèries de la vida, els seus contes són plens de vitalitat, llum i sentit de l’humor.
La seva vida és un moviment continu que es reflecteix en els seus contes, amb base autobiogràfica. Alaska, Texas, Xile, Nova York, Califòrnia, Colorado… Mèxic. Tres marits, tres divorcis, quatre fills. Música de jazz. Va començar a estudiar periodisme i va acabar estudiant literatura, per poder escriure tot el que queda als marges del discurs periodístic. Professora de secundària, ajudant d’infermeria, recepcionista, dona de fer feines, escriptora, professora universitària. Alcohòlica. Un marit addicte a l’heroïna. Pacient en centres de desintoxicació. Les seves experiències vitals són el centre de la seva obra.
Els contes de Lucia Berlin són directes, lluminosos i catàrtics. El ritme és trepidant. La vida no s’atura a esperar, les accions dels seus relats tampoc. Velocitat, és la paraula clau, una velocitat que t’arrossega, lectora. I una veu irresistible, càlida i propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure i sentit de l’humor. Velocitat i electricitat. Com diu Lydia Davies:
Els relats de Lucia Berlin són elèctrics, brunzeixen i espetarreguen com cables de corrent que es toquen. I com a resposta, la ment del lector, seduïda i captivada, també recobra el vigor i totes les sinapsis es disparen. És així com ens agrada estar quan llegim: fent anar el cervell, notant els batecs del cor.
Això mateix em va passar quan vaig començar a llegir Manual per a dones de fer feines i ja no el vaig poder deixar i passava d’un conte a un altre sense respirar com si es tractés d’una novel·la.
Lucia Berlin va dir que el seu far literari era Txékhov. Que els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, i Paul Bowles, per l’agudesa a l’hora de percebre i entendre les diferències culturals… Als seus contes hi són els tres.
Lucia Berlin transmet la sensació de vida immediata i perillosa, no saps mai què passarà a continuació, i ho fa gràcies a una orella atenta a la parla del carrer, a saber encadenar els fets narrats amb velocitat, a una mirada intel·ligent i precisa, que sap com usar l’humor, quan la duresa i quan i amb qui ser tendra. Lucia Berlin tenia un gran talent narratiu.
¿Que és el matrimoni, al capdavall, doncs? No l’he entès mai. I el que ara no entenc és la mort.
No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides.
Les males olors poden ser agradables.
Foto: Centre d’Art i de Natura de Farrera
No et perdis els tallers d’escriptura al Pirineu! Un cap de setmana d’estiu escrivint i descobrint racons de les Valls d’Àneu i la Vall Farrera. Clica!
