Voldria explicar per què “L’art de la comèdia” s’imprimeix sense pròleg. Diversos crítics han escrit de forma brillant sobre l’argument, captant un o més aspectes interessants, i jo els agraeixo la seriositat i l’amor amb què s’han dedicat a la seva tasca. Però aquesta és una comèdia estranya, formalment i substancialment diferent de les altres; desitjo per això que el lector jutgi per ell mateix, es formi una idea pròpia de la feina i que ell sol decideixi si la comèdia val o no, si és o no és teatral (algú la va definir com una «avorrida conferència sobre el teatre»), perillosa (fins al punt de merèixer una censura televisiva) o no.
Voldria fer només una recomanació: tinguin present que no vaig escriure aquesta comèdia només per a gent de teatre —com diuen alguns—, sinó per a tots nosaltres, ja que els problemes que tracta afecten la nostra pròpia vida i la dels nostres fills.
(Eduardo De Filippo, Pròleg de L’art de la Comèdia)
De Filippo afirmava que escrivia i representava per al públic, un públic que ja era adult per jutjar per ell mateix. Confiava en el criteri del lector, que no necessita grans introduccions que li diguin què ha de pensar i què no ha de pensar del text.
Després de l’èxit de la primera edició del club virtual Llegir el Teatre, el teatre és literatura s’ha obert una segona edició, comentarem les obres Només una vegada, de Marta Buchaca i Les veus interiors d’Eduardo de Filippo, un mestre del teatre i de la literatura universal. A continuació transcrit la xerrada que vam tenir a propòsit de Les veus interiors a la primera edició del club de lectura virtual:
TROBADA “LES VEUS INTERIORS” D’EDUARDO DE FILIPPO (Club virtual Llegir el teatre, 1a ed.)
MODERADORA: Eduardo De Filippo (Nàpols, 1900-1984) és una de les grans veus teatrals del segle XX. Home de teatre complet: dramaturg, actor, director i humorista. Neix i es cria en una ambient teatral: pare actor, des dels quatre anys damunt de l’escenari, al catorze ja en una companyia fixa. A partir dels vint publicant i representant i dirigint els seus propis guions teatrals i als trenta amb companyia pròpia, amb els seus germans Tatiana i Peppino. El teatre és la seva vida i la seva passió.
De Filippo va ser molt bon escriptor i un mal estudiant. No va aguantar a l’escola i diuen que el seu pare l’obligava a llegir, copiar i memoritzar textos teatrals dues hores diàries. Llegir i escriure. La seva escola de teatre va ser La Commedia dell’arte on interpretava el personatge de Pulcinella i es va convertir en un rei de la comèdia.
De Filippo va créixer damunt de quatre pilars bàsics: la Commedia dell’arte, Goldoni, Chéjov i Pirandello. I va obrir les finestres de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc del carrer. “Busca la vida i trobaràs la forma, busca la forma i trobaràs la mort”, deia als seus alumnes.
Va treballar al món cinema, com a guionista, actor i director, col·laborà amb Vittorio de Sica. També va treballar per a la televisió.
Va escriure i representar quaranta-dues obres de teatre, des de l’escenari i no només des de l’escriptori, com diu Lluís Homar. Escrivia en dialecte napolità, tot molt des de dins i des de la pell. Filomena Marturiano (1946), que al cinema es va convertir en Un matrimoni a la italiana (1951). Les veus interiors, una tragicomèdia fosca i brillant, es va publicar el 1948. L’art de la comèdia, del 1964, és un compendi de saviesa teatral. Per citar tres obres emblemàtiques.
Va pujar als escenaris fins poc abans de morir, amb vuitanta-quatre anys. Una bèstia del teatre.
VEU 1: És teatre en majúscules. Els personatges estan molt ben caracteritzats, amb pocs trets dona perfils clars.
MODERADORA: A l’entrevista a Ànima Lluis Homar diu que De Filippo escrivia els papers protagonistes pensant en ell mateix i que després els interpretava.
VEU 2: És un text original i imaginatiu i alhora molt proper.
VEU 3: També és depriment. Els personatges són supervivents.
MODERADORA: He trobat una notícia divertida. El 2018 a Nàpols es va fer un cicle de conferències on psicoanalistes professionals psicoanalitzaven els personatges de l’obra de De Filippo.
VEU 4: El personatge de l’Oncle Nicola m’ha recordat La casa de Bernarda Alba.
MODERADORA: Tracta la ruïna material i moral a la Itàlia de la postguerra, però es pot trasplantar a altres postguerres i altres crisis socials. Tot i que està clarament situada tot just després de la Segona Guerra Mundial, és una obra atemporal.
VEU 5: Sí, és una situació molt dura on els personatges desconfien tots els uns dels altres i on ni dins la família hi ha confiança però per salvar els membres de la família estan disposats d’arribar a l’assassinat.
MODERADORA: Mostra la baixesa humana. El situen dins del neorealisme. De Filippo deia que “el deure d’un artista és mostrar a la societat la realitat per desagradable que sigui”. Que “cal comprendre els defectes aliens però acceptar-los”. També que “la realitat artística és més que la realitat, és art”.
VEU 6: Vaig llegir l’obra en un PDF on no sortien els noms dels personatges que parlaven i vaig poder seguir perfectament de tan ben dialogada i acotada. M’ha recordat a la Natàlia Ginzburg, aquesta manera d’entrar i sortir de les cases amb tanta naturalitat.
MODERADORA: Una cosa que he llegit a la seva web i que m’ha encantat: diu que quan es bloquejava escrivint un guió teatral es posava a escriure poesia, i hi va trobar el gust i tota la vida va escriure poemes.
VEU 7: Tot passa en un sol dia de tardor, això també té un simbolisme de decadència, de tristor.
MODERADORA: És un mestre fent servir l’humor i la comèdia, posant els dits a llaga amb tendresa i jugant amb el somni, la fantasia, l’absurd. Tota l’obra transcorre entre la realitat i la imaginació, en un espai que ens mostra la quotidianitat dels personatges amb un fons on s’amaguen els monstres que creen les veus de la imaginació.
VEU 8: M’ha recordat Valle-Inclán i Fellini.
VEU 9: És una escriptura profunda, que manté la intriga i t’arrenca somriures.
MODERADORA: El final és molt bonic, amb el discurs de l’Alberto, després d’haver perdut la capacitat d’entendre l’oncle que li parla des del més enllà. L’Alberto que, tot i que no sap si somia o està despert, és el personatge més íntegre i lúcid. I, després, la imatge dels dos germans d’esquena i una mirada tendra sobre les misèries humanes.
VEU 10: El personatge més bo i divertit i simbòlic és l’Oncle Nicola!
MODERADORA: Vull acabar amb la imatge que descriu Gergorio Luri al pròleg del llibre: els personatges són com una colla d’eriçons que s’atreuen però no es poden atansar els uns amb els altres per culpa de les seves punxes.
Cada dia n’estic més convençuda, no només que llegir teatre és un plaer sinó també que les escriptores i escriptors de gèneres narratius hem d’introduir la lectura de textos teatrals, poesia i assaig a la nostra dieta lectora, no esporàdicament sinó com a un plat principal de cada dia.
Només em queda recomanar-te que pugis a escriure al Pirineu: el primer taller d’escriptura a Esterri d’Àneu és a la cantonada.
