fbpx

Si pudiera explicar lo fantástico nunca hubiera escrito cuentos. Julio Cortázar.

Les expressions síntesi vivent i vida sintetitzada que fa servir Julio Cortázar resumeixen molt bé el conte literari: atrapar en una narració de poques paraules, les justes, un esclat de vida, un flaix, per fer-lo arribar al lector.

El gènere literari

El conte és un gènere extraordinari. Contar una història en una fotografia. Muntar un petit rellotge de precisió on no sobra ni falta cap peça i que fa una llum particular. És una forma literària exigent, sense espai per explicacions enrevessades ni llargues descripcions ni diàlegs superflus, i requereix l’ús hàbil d’implicacions i omissions. És un gènere difícil i arriscat, amb poca roba per tapar desencerts i que no permet quedar-se a mitges. Vaig ser conscient del conte com a gènere literari llegint Julio Cortázar. Hi vaig veure el joc de l’escriptura i de la lectura, com hi són presents tant  l’escriptor com el lector. Vaig veure que un conte implica un tema, que demana intensitat i tensió, i una explosió d’energia espiritual.  Un conte ha de crear en el lector la commoció que n’ha motivat l’escriptura.

El conte recull la tradició popular oral i elements cultes de la literatura. Conta una història. Té tanta importància la forma com el tema i l’argument. Demana senzillesa, concisió, precisió, condensació i intensitat. És curt. Es pareix d’una tirada i es revisa en una tirada (una tirada per revisió) i es llegeix d’una altra  tirada.  Afavoreix el gust pels buits i els silencies i pel llenguatge poètic. Potencia la importància del punt de vista. Té una enorme exigència estètica. Busca el corrent instantani i el final inesperat. Juga a convertir l’efecte creatiu en un impuls de lectura. 

El conte literari és una síntesi vivent. Atrapar la vida amb poques paraules i entre silencis.

El meu territori literari

 En el conte literari convergeixen una sèrie d’elements que  fan que sigui el meu territori natural.  Sóc una escriptora de contes, també puc escriure altres gèneres, però quan penso a escriure literatura el primer pensament és pel conte. Com a lectora soc omnívora i llegeixo de tot.

Abans de Cortázar havia llegit els contes de Calders, que em connectaven amb el somriure i el bon humor, i de la  Rodoreda, que em deixaven enlluernada. Els vaig gaudir abans de ser conscient del fet literari. Després, amb la mirada renovada, els he tornat a rellegir i n’he afegit d’altres com Jesús Moncada, Quim Monzó, Raymon Carver, Ray Bradbury, Ray Pollock, Dorothy Parker, Lidia Davies, Alice Munro, Cristina Sánchez Cubas, i d’altres. També he anat a les fonts del gènere: Poe, Quiroga, Maupassant, Gógol, Thxékjov, Víctor Català, Pardo Bazán, Mansfield.

El territori del conte és immens i hi ha molts autors i autores rellevants, però el primer que em ve al cap és Cortázar i altres autors llatinoamericans que vaig descobrir a la mateixa època, Monterroso, Borges, Rulfo, Arreola. En els seus contes em vaig descobrir simultàniament com a lectora i escriptora.

Abans de Cortázar i de Calders a la meva petita vida d’escriptora va haver-hi els contes orals,  els que em contava la meva padrina amb tres, quatre, cinc, sis anys i set anys, que jo escoltava amb la boca oberta i que ara m’agrada escoltar mentalment quan llegeixo altres contes.

Els meus fars

Alice Munro, amb els seus contes ambientats al món rural, de personatges normals i corrents que donarien per una novel·la i que en un moment donat actuen moguts per corrents irracionals, amb peces de vida que no acaben d’encaixar,  és un bon far i un bon repte pel que fa als contes realistes. En el vessant fantàstic, poso al punt de mira la Cristina Fernández Cubas, amb els seus mons inquietants i esquerdats., i també el fantàstic filosòfic i ètic de Ray Bradbury. Però els referents més potents són Pere Calders,  la seva imaginació benèvola i enginyosa, i Mercè Rodoreda, l’escriptora dels detalls sensibles i significatius, de la realitat més crua i la imaginació més prodigiosa.

 

Els meus contes

Fins ara he publicat un recull de contes bàsicament realistes, La nit als armaris, i un altre de contes fantàstics, Cròniques de Kaneai. I molts contes solitaris amb realitats realistes i realitats especulatives.  Crec que continuaré amb les dues tradicions, lar realista i la fantàstica, encara que el que més m’atreu és que els nivells de realitat dels meus contes siguin independents de la realitat on es crea el text i que puguin trasditar per tots els nivells fluidament i sense  les limitacions d’unes lleis que no són les del conte.

M’agrada el tractament “fantàstic” de la realitat.

Els meus tallers

La meva obra