La ciutat és trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d’un blau resplendent i petava un sol abrusador.
No vull deixar acabar el 2017, centenari del naixement i cinquanta aniversari de la seua mort, sense tornar a parlar de Carson McCullers.
Al febrer vaig escriure un post arran de la lectura de La balada del cafè trist, traducció de Yannik Garcia, que em va entusiasmar, i avui parlaré de la seua primera novel·la El cor és un caçador solitari, que van comentar divendres passat a la tertúlia del Club de lectura de la Biblioteca de Cabrils. A principis d’any es va parlar de recuperar tota l’obra en català d’aquesta autora i oferir noves edicions amb traduccions renovades. No és el cas, encara, de El cor és un caçador solitari, que hem llegit en una traducció de Ramon Folch i Camarasa, de 1965, força digna, però amb aroma antic.
Carson McCullers ocupa un lloc central en el panteó dels escriptors del sud dels Estats Units, al costat de William Faulkner, Thomas Wolfe, Katherine Anne Porter (per qui McCullers sentia autèntica devoció), Truman Capote, Tennessee Williams, Flannery O’Connor, Harper Lee i d’altres. Dic això per posar-la on li pertoca, entre els grans de la literatura. Quan la llegeixes notes que té fusta d’escriptora, i que no es tracta d’una fusta qualsevol sinó d’una fusta selecta. Això és el que pensava mentre llegia El Cor és un caçador solitari. També m’admirava de veure com tractava el tema del racisme, el sexe, la misèria social i la diferència de classes l’any 1940 i sent tan jove.
Diu Jordi Martín Lloret, un dels traductors de McCullers al català, i hi estic totalment d’acord, que té tirada cap als extrems i als contrastos i que sap com combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa i la decadència amb un cert esperit de superació. A més, la descripció que fa dels paisatges i les atmosferes és d’una plasticitat corprenedora. És al·lucinant com podia fer tot això tan bé una noia de 23 anys. Ja tenia una talent i una maduresa artística impressionants.
El cor és un caçador solitari retrata la realitat social dels habitants de les ciutats del Sud nord-americà durant la crisi dels anys 30, quan la fam i la misèria imperaven per la major part dels habitants del país. Descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora i no els escolta i que troben en el sordmut John Singer una orella on desfogar-se. Al mateix temps Singer viu en una permanent incapacitat de comunicar-se. Singer és un escoltador no professional, que quan es troba amb el que ell considera el seu únic amic xerra pels descosits.
Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia.
El cor és un caçador solitari és una novel·la de personatges. Personatges que porten una vida dura, pateixen injustícies i manca de comunicació i cultura. Personatges marginals que tenen moments de llum: la música, la comoditat i el plaer físic, contemplar una noieta, el discurs escoltat, etc., però les desgràcies tornen i recorden a cadascú quin és el seu lloc en el món on viuen. El doctor Copeland, el mut Singer, la jove Mick (alter ego de McCuller), Jack el borratxo, Biff el del bar i tots els personatges principals són potents i deixen una petjada en l’ànima del lector.
A El cor és un caçador solitari McCullers dibuixa un entorn que desprèn un alè trist i aspre poblat per uns personatges embolcallats de solitud i, tot i així, traspua un fil d’esperança
¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”
