M’agrada viure el teatre, a les sales i als llibres. És un espai molt interessant, per riure i plorar, per fer pensar, per transgredir, per contar històries, per incorporar noves idees i crítica social des del cos. Per cultivar la bellesa. El directe dels actors damunt de l’escenari no té preu. Aquesta setmana he anat a la Sala Versus, teatre de proximitat que batega.
Els rapinyaires, Sala Versus
He vist Els rapinyaires de Roc Esquius. La supervisió artística és de Nelson Valiente. La producció d’ Apunta teatre, la companyia de la Sala Versus. Ben interpretada pels quatre actors Rafaela Rivas i Ramon Godino, d’Apunta Teatre, i Roser Batalla i Óscar Jarque.
Els rapinyaires és una comèdia negra, de suspens, amb un final apoteòsic. El tema general, etern i universal, és “poderoso caballero es don Dinero”, més concretament, parla d’especulació immobiliària als anys vuitanta al Pirineu.
La posada en escena és molt dinàmica perquè les escenes es fusionen entre elles i els actors pràcticament no surten de l’escenari. El vestuari i l’escenografia transmeten força bé el context.
És una bona comèdia que et trasllada a un escenari de la història recent, et conta un argument en clau de thriller i porta una bona dosi de crítica social avui totalment vigent.
Els personatges
La Clara i el Bernat, la parella protagonista, s’escapen de la ciutat per viure en un poble de muntanya i tenir un hortet, però no són el que semblen . El Josep, l’alcalde, i la Remei són personatges més plans. Sobretot el Josep, que és el més bèstia i el menys retorçat.
Al principi de l’obra sembla que la protagonista és la Clara, però després del genial desenllaç veiem que ho és més el Bernat, que connecta amb la natura i tota l’estona parla de conills i d’ocells.
Els actors mostren uns personatges molt clars, ho fan força bé. Només he trobat que en algunes escenes criden massa i no cal, perquè el text és diàfan i s’entén perfectament. Vaig seure a primera fila i hauria estat molt millor més enrere. Ja m’ho va dir la meva veïna de butaca. El text m’ha agradat força. Com diu l’Andreu Sotorra “de fora vindran i de casa ens trauran”.
Correu a veure Els rapinyaires, la fan fins a finals de gener!
El toc màgic
Abans d’entrar a la sala, al rebedor de la Versus, ja vaig notar que s’hi respirava una atmosfera més teatral que de costum. Les partícules essencials d’aquest art no estaven diluïdes per les converses de la gent sobre les seves preocupacions domèstiques alienes al fet teatral. Bona part del públic era del món del teatre. No podia treure els ulls d’una senyora amb molta presència que es movia amb desimboltura. No l’havia vist mai de tan a prop ni fora de l’escenari o de la tele.
Però, era ella? Va seure a primera fila, al meu costat. La tenia a tocar, em semblava impossible que ho fos. Sí que ho era. La Mont Plans, l’actriu de Cadires i amb un bagatge impressionant abans d’aquesta obra. A la salutació finals els actors la saludaven a ella. la sortida. La gent no marxava cap casa, es quedava al vestíbul a parlar de teatre. Em vaig acomiadar de la Mont amb alegria, tenia Cadires al cap.
Cadires
Cadires és una peça que tenia moltes ganes de veure, però pels horaris de representació i altres circumstàncies no ho havia pogut fer. La Mont Plans i l’Oriol Genís, dos grandíssims de la interpretació, a l’escenari; la dramatúrgia i direcció d’Albert Arribas; una obra que parla del teatre i de la vellesa amb senzillesa i fondària. Em semblava una peça imprescindible. Quan ja em pensava que no hi aniria, coincideixo amb la Mont Plans i em diu que hi haurà més representacions, començant pel 25 de febrer a Cardedéu. Ja tinc les entrades! Un petit miracle.
«Aquest parell de bèsties escèniques aconsegueixen que el més complicat sembli fàcil: seuen, xerren de les seves coses i ens tenen agafadets de la mà durant tota la funció», diu l’Oriol Taulé .
