fbpx

El pes d’un cos és un títol que d’entrada fa pensar amb el gènere negre. Aquesta obra de teatre, escrita i dirigida per Victòria Szpunberg, que s’està representant a la Sala Petita del TNC, és una autoficció. Un gènere del qual actualment se’n parla tant, quan d’autoficció n’hi ha hagut des de sempre. Ho va dir l’autora al col·loqui postfunció i jo hi estic totalment d’acord. Barrejar vida i ficció no és cap novetat, però pot ser molt creatiu i eficaç.

El pes d’un cos és una autoficció de pes. Posa el dit al cor del lector i l’espectador i burxa. I alhiora és molt divertida. I té tocs ben negres. En podria sortir una obra de gènere negre, però es manté com una ficció que narra una experiència personal molt fonda.

Llegir el teatre

Vaig escollir aquest títol del programa Llegir el teatre pel club de lectura perquè era un text de la Victòria Szpunberg, una dramaturga que tinc ben considerada. El títol no m’emocionava i el pròleg del Miquel Cabal em va desconcertar. Quan vaig entrar en matèria vaig veure que sí, que era un guió interessant i que tocava un tema que en un moment o en un altre ens podia afectar a tots, més plenament a les classes mitjanes i baixes. Hi vaig veure elements de teatralitat, però no sospitava fins a quin punt l’obra creixeria en mans de la Szpunberg directora i la resta de l’equip.

Vaig tenir la sort d’escoltar la Victòria Szpunberg en la formació de conductors de clubs de lectura, al TNC. I vaig tenir la certesa que es tractava de material sensible i que ella en sabria treure els millors rèdits.

Em sembla que és la vegada que he vist créixer tant un guió teatral. La lectura va ser interessant, però l’obra damunt de l’escenari és espectacular. Boníssima. Marxes amb tota la sacsejada coronada per un final dur, després d’haver patit, rigut, cantat i ballat, amb l’esperit satisfet.

Noranta minuts de lectura, que ben segur generaran un bon debat al club de lectura. Noranta minuts de glòria teatral.

Victoria Szpunberg

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) és una dramaturga i directora argentina que resideix a Barcelona. Les seves obres s’han traduït a deu idiomes i s’han estrenat tant en teatres nacionals com internacionals. El 2013 va rebre el Premi Max a la millor autoria teatral catalana. El 2019 va ser l’autora resident a la Sala Beckett i va guanyar la beca del Laboratori SGAE. El 2022 ha escrit un llibret d’òpera per al Gran Teatre del Liceu.

És professora de dramatúrgia a l’Institut del Teatre. També és ballarina i professora a l’Escola Superior de Coreografia.

El pes d’un cos

Una filla ha de cuidar del seu pare, qui, després de patir un ictus i esdevenir una persona totalment dependent, viu un procés de deteriorament físic i mental. La manca de recursos propis i la precarietat del sistema públic de salut i serveis socials faran que la protagonista entri en una espiral de caiguda lliure.

El pare de l’Olga, el personatge de l’obra de teatre, no és el poeta argentí Alberto Szpunberg encara que en té alguns trets, però la Victòria i la seva germana van patir una experiència similar quan el seu pare va patir un ictus i posterior degeneració neuronal. D’altra banda, aquest text, tot i que l’Olga és la germana gran de tres germanes, no és una versió de Les tres germanes de Txékhov, tot i que li pica l’ullet.

Metateatre

No només apareix Txékhov, també Shakespeare i Benjamin. La veu narrativa ens recorda més d’una vegada que estem dins d’una ficció, d’un guió teatral.

Mai se sap on acaba una història, on és el final exacte, aquell moment on tot s’acaba. Aquí. Hi ha realment desenllaç? Potser tot va acabar aquí, en aquest instant, amb un nus impossible de deslligar. Una ruptura. Un descens. Recordo el pes d’un cos, un record físic, sobretot.

Posada en escena genial

Una de les coses rellevants de l’obra, que impacta més quan la veus damunt de l’escenari, són els diversos tons: íntim, rabiós, oníric, delirant, divertit, grotesc. I la diversitat de veus que aborden el tema central. Fins a la del rus que compra joies i que odia Rússia des de sempre. I una distància narrativa que permet que tota aquesta polifonia funcioni de meravella.

La música és magnífica, una veu narrativa més que ens acompanya al llarg de tota l’obra, que ens emociona i fa saltar espurnes. La manera de mostrar plàsticament les al·lucinacions també.

Les interpretacions són fantàstiques. Laia Marull (foto inici del post), que té el noranta per cent del text broda les diverses veus que encarna. Quim Àvila és un àngel commovedor, que no s’enfada. I que, com aquell que res, recita el monòleg de Walter Benjamin «L’àngel de la història». Carles Pedragosa, participa activament en la música i fa riure molt. Quan canta imitant Iggi Pop està genial. Sabina Vitt, germana de Victòria Szpunberg, canta i balla de meravella.

Vaig sortir del teatre feliç. No us la perdeu!

Ja he obert les inscripcions als Tallers d’estiu al Pirineu. Vine a refrescar-te i a escriure a la muntanya!