Una novel·la d’idees, com gran part de l’obra d’aquest autor. Amb personatges, diàlegs i descripcions que, tot i que són vehicles de les idees, ens arriben molt vius. Tracta el tema de la dictadura i la repressió, malauradament actual. Llegir Manuel de Pedrolo sempre és un plaer, llegiu-lo!

Novel·la pallaresa escrita per un pallarès. Toca el tema de la guerra civil, narrada per una nena, la Maria, que quan esclata la guerra té 9 anys. Magnífica la veu de la narradora protagonista, profundament arrelada al Pallars i universal. Per aconseguir això calia la valentia demostrada en l’ús, amb molt encert del dialecte pallarès.

Una  altra veu grandiosa, un plor eixut per la mort d’un poble abandonat i la de tots els que hi van viure. La veu de comiat i estremidora de l’últim habitant.

Joan Jordi Miralles és un autor que vaig descobrir aquest any amb la lectura d’Una dona meravellosa i em va interessar molt. Si la novel·la que he citat ja em va agradar força, aquest recull de contes m’ha entusiasmat. Set històries que parlen del gran tema de la condició humana. Històries quotidianes que esdevenen excitants i sacsegen. La prosa és transparent i atapeïda (ho dic com a elogi), addictiva, ressona i atrapa la vida.

 

Recull de contes amb històries de persones de procedència amaziga i marroquina, sobretot dones, que viuen a Catalunya. Records màgics del país d’origen, somnis evaporats, la lluita per la vida i per la dignitat. I en tot això la mirada i el paper de la dona. Escrit amb sensibilitat, sensualitat i sentit de l’humor. Una lectura deliciosa que convida a reflexionar.

 

He començat a llegir Shirley Jackson pel final, Sempre hem viscut al castell és l’última novel·la que va escriure, i ara per força hauré de continuar fins al principi. Parla de dues germanes que viuen aïllades i tancades en  un casalot i en un parèntesi temporal, des que va passar una terrible tragèdia. Una història d’un terror atmosfèric que se’t cala als ossos com la humitat i et va sorprenent fins al final que treus l’aire per la boca i dius “sí, senyora! Una casa que és més personatge que els personatges, que ho són molt, un gat que puntua com els humans i unes nenes raretes. Què més es pot demanar? M’ha recordat Casa tomada de Cortázar i Casa emmordassada (a Cròniques de Kaneai).