fbpx

El teatre és literatura

Sòfocles, Lope de Vega, Garcia Lorca, Harol Pinter, Beckett, Catalina Albert, Àngel Guimerà, Peter Handke, Lluïsa Cunillé, Mercè Rodoreda… Però encara hi ha gent que pensa que el teatre no és literatura i que els textos teatrals només serveixen com a guia per a la companyia que en farà la representació escènica. El programa Llegir el teatre, del TNC i Biblioteques de Catalunya, ha fet molta feina activant la lectura de textos teatrals, però encara no s’ha creat al cervell dels lectors, de manera generalitzada, un calaix mental per a les lectures d’obres teatrals.

El gran monocultiu de la novel·la arracona altres gèneres com el conte (sí hi ha petites editorials que tenen un catàleg més divers i la poesia, per exemple, ha trobat els sues petits ninxos, però el clamor general és novel·la, novel·la, novel·la). I el teatre, un gènere literari força interessant, s’emporta la pitjor part.

Licaó

Diumenge passat vaig anar a veure Licaó. Apologia del desig, del gran dramaturg contemporani Dimitri Dimitriades. És un text meravellós, una mostra d’alta literatura. Un monòleg que Sergi Torrecilla interpreta de meravella, amb el to de veu monòton, la mirada intensament clavada en les persones del públic, el gest contingut. I el text, brillant i profund, entra endins, cada vegada més endins. I t’oblides que ets públic, estàs amb Licaó, escoltant, sentint, pensant.

Aquesta obra amb tanta potència literària i teatral el vull en paper o a la pantalla per llegir-lo i tornar-lo a gaudir. No he tingut temps de buscar-lo a fons i, de moment, no el tinc; però aquesta meravella, esplèndidament traduïda per Joan Casas, la vull a la meva biblioteca, en format llibre, per llegir-lo i rellegir-lo.

He agafat aquestes paraules de la pàgina web de Centaure Produccions, que és la companyia que produeix l’espectacle, dirigit per Albert Arribas.

Les paraules clau són mirada, desig (com ja indica el subtítol) i tacte (de tocar amb les mans). També va de totes les turbulències que es condensen i bateguen per sota les rutines quotidianes.

Posada en escena

Licaó és un privilegi d’obra pel públic, perquè no es pot superar les dotze persones, amb la finalitat de mantenir la proximitat òptima amb l’actor. El públic s’oblida que és públic i escolta Licaó des de dins.

Sergi Torrecilla ens espera a la sala i ens mira als ulls, a dins dels ulls, en silenci, abans de desgranar el monòleg que explica les últimes hores de la vida de Sòcrates. També és molt interessant com l’actor tanca l’obra.

La posada en escena és molt minimalista, però nomésamb l’actor, uns cartrons i un jersei es produeix una experiència molt intensa.

Paraules de Licaó

«La meva  ment  no era ment,  l’havia  ocupat,  l’havia  suplantat  la consciència de  les sensacions  que em feia participar  mut  però obert  com un  acolliment  de  sentiments  amb tot el meu  cos  present.


En el meu  cos  hi havia  l’ofrena,

l’ofrena que havia triat Sòcrates  en mi  per ser  l’únic  dels   receptors
de la  seva veu
».

                                                       (Licaó. Apologia del desig)

«La veritat, que Sòcrates assumeix, no només és aquella que el nostre món es nega a integrar en l’estructura de les relacions humanes, sinó que sobretot es tracta de fer d’aquesta veritat la base i el punt de partida d’un altre humanisme, un humanisme que no s’organitzaria a partir de la separació, l’exclusió, l’escissió, sinó de l’acceptació de la totalitat de l’ésser humà, la substància del qual, la seva carn mateixa, fou maltractada, proscrita, condemnada, en nom d’un altre món, d’un Be suprem que pertany a un altre món, mentre que, en canvi, Sòcrates, i amb ell Licaó, només volen aquest món, aquesta carn, mortal, però també l’única que fa que l’ésser humà sigui el que és.»

                                                                 (Dimitris Dimitriadis)

Dimitris Dimitriadis

Dimitris Dimitriadis (Tessalònica, 1944). És un novel·lista, dramaturg, assagista i traductor grec, que va estudiar teatre i cinema a l’Institut National des Arts du Spectacle de Bruxelles. Amb 24 anys, va dirigir la seva primera obra a París, al Théâtre de la Commune d’Aubervilliers. El 1978, va publicar el seu primer llibre, un assaig crític titulat Moro com a país, que es considera un dels textos més influents de la literatura europea contemporània.

Ha escrit més de 60 obres de teatre que s’han representat a molts teatres d’arreu del món i que han estat traduïdes a diverses llengües. El 2010 va ser nomenat Autor Europeu Contemporani de l’Any per l’Odéon-Théâtre de l’Europe i el 2011 se li va concedir la medalla de “Chevalier dans l’ordre des Arts et des Lettres”. Des del 2021, forma part de la junta directiva de l’Òpera Nacional Grega.

En els darrers anys s’ha dedicat a impartir seminaris amb joves dramaturgs, arran de la seva necessitat interior de trobar la inspiració, l’entusiasme i la comunicació en la generació més jove.

No te la perdis!

Licaó. Apologia del desig és una perla, que parteix d’un gran text, compta amb una interpretació genial i una posada en escena molt interessant. Són setanta-cinc minuts de bon teatre i alta literatura.

La fan els dissabtes i diumenges al Centre d’Arts Lliures de Barcelona (Fundació Brossa) fins al tres de juliol. Aneu-hi!