L’any 1967 la carretera que va de Cerbi a Esterri era de terra i tan estreta que només hi podia passar un vehicle. En aquells anys el meu pare tenia un jeep que, més que com un quatre per quatre, es comportava com un tanc. Passava per tot arreu i no corria gaire. Era l’únic vehicle de quatre rodes amb motor del poble. Recordo com en creuar-nos amb el jeep d’Isona d’Esterri, que pujava amb el pa i altres queviures, o la furgoneta d’un marxant de roba, el meu pare reculava fins la primera corba on la carretera s’eixamplava mica i el deixava passar, mai sense intercanviar unes quantes frases de salutació. De vegades paraven els motors i xerraven una estona.

A finals de gener va caure una bona nevada i jo vaig acompanyar el meu pare a Esterri. La camioneta de la cooperativa no podia pujar, perquè els camins no eren transitables, i s’havia de baixar la llet. La neu havia esborrat la carretera, tot eren formes arrodonides que es retallaven en l’aire blanquinós. Però el jeep i mon pare se sabien el camí de memòria. Encara no sé per quin miracle m’hi van deixar anar, el fet és que vaig fer aquell viatge i em vaig sentir com una heroïna. Si no baixàvem la llet a Esterri és faria agra i l’hauríem de llençar. No es tractava només de la llet de les nostres vaques sinó de la de tot el poble.

El jeep, carregat de bidons, feia pudor de llet, però a mi l’olor de vaca, en totes les seves variants, en aquella època no em molestava gens, al contrari, em reconfortava. La meva confiança infantil era tan resplendent com la neu. En cap moment vaig pensar que ens podíem quedar bloquejats en mig del temporal. De tornada, quan ja havíem bescanviat els bidons plens pels buits, costa amunt i amb un parell de dits de neu de més, circulàvem molt a poc a poc per la regueres que havíem deixat a la carretera de baixada. Vam passar Unarre sense entrebancs, però després d’Auròs, a la primera corba, el quatre per quatre es va encallar a la neu. El pare va baixar amb la pala d’emergències. Tampoc en aquell moment vaig patir gens; amb una mica de suport el nostre auto de la segona guerra mundial tornaria a avançar. El jeep no tenia calefacció, però no em preocupava, perquè el fred era normal i vivificador. No desitjava arribar a casa i seure’m al banc de vora al foc, això només és feia de nit i encara havíem de dinar. El meu pare, a fora, exposat a la brufera, renegava contra el temps. Finalment, va guardar la pala. El jeep va fer la corba i ja no es va parar més, el meu pare tornava a cantar Des de Santurce a Bilbao.

El gos va venir a rebre’ns al pont i la mare ja ens esperava al Collet. Va dir que per dinar havia fet vianda, res més. Jo vaig córrer cap a casa marcant noves petjades a la neu verge. A la mare el temps que havia durat el nostre viatge a Esterri se li havia fet etern, però jo en aquell moment això no ho veia, només pensava en la vianda, com el Moret, el gos, que corria davant meu.

El proper curs d’estiu d’escriptura creativa el faré a Esterri d’Àneu els dies 11-13 de juliol: Vine a escriure el teu viatge! Escriu el teu viatge. Esterri d’Àneu 2014