El dia 14 de setembre al Club de lectura de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt vam tenir la Bel Olid d’autora convidada. El llibre que havíem llegit i vam comentar és l’últim recull de contes Vents més salvatges.
Bel Olid és escriptora, traductora, professora de llengua i d’escriptura, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i activista.
“Com es torna a casa quan és a casa que s’ha decidit que hi ha qui no té dret a tenir casa? Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.” (31 d’agost, blog Belolid)
El primer que vaig llegir de la Bel Olid va ser el recull de contes La mala reputació i el seu blog. Me la va recomanar l’Albert de Canet de Mar, llegeix-la que és molt bona. I tenia raó. Hi vaig descobrir una escriptora amb la mirada desinhibida i la veu potent. Descobrir una dona que escriu amb força i que m’agrada el que escriu per mi sempre és una gran alegria, i La mala reputació ho va ser. Són contes escrits amb paraules que esquincen el vel de les aparences i convencions socials, de la bona reputació. És un llibre sobre la condició humana, cru i pur, amb força sexe.
A Vents més salvatges em temia un huracà que no deixaria cap arbre dret. I no, les històries passen més suaus per la gola que a La mala reputació, però el títol no enganya, els contes ho són, de salvatges. Sacsegen, arrenquen la pols i la caspa i mostren la bellesa. Hi ha gests molt significatius i imatges d’esperança, com l’estel vermell de la coberta. El llibre em va agradat molt i als altres lectors que eren a la tertúlia també. Vents més salvatges ens va entusiasmar, tant per la forma (de contes ben pensats i ben escrits, amb ritme, bonics) com pel contingut, que posa el dit a la llaga i canta la revolució.
Bel Olid va dir que escriu sobre coses que li interessen, que no escriu per gust de crear artefactes literaris sinó perquè necessita dir alguna cosa i amb això fer-ne literatura. Quan la llegeixes ho notes, i ho dic molt en positiu. Jugar amb les paraules i fer construccions lingüístiques sense més, per mi només té sentit com a entrenament, sóc de les que penso que el primer requisit per escriure amb intenció de ser llegida és que tenir alguna cosa a dir i que t’importi, com a mínim, una mica. Les ficcions de la Bel Olid traspuen un gran sentit de veritat i són belles. Els lectors del club de lectura de la Biblioteca de Can Manyer ho vam percebre i vam celebrar les dues coses.
“Recull de records que brillen com una moneda nova de trinca enmig de l’asfalt quan hi toca el sol del migdia.“, diu la Montserrat Morera del club de lectura a Temps de metàfora jugant amb paraules del conte Anne, Anna, Anne. Vàries persones van dir que eren contes per rellegir, que semblaven poemes.
Foto: Elisabet Claveria.
Com ja passava a La mala reputació, les històries de Vents més salvatges no defugen ni els conflictes individuals ni els socials. Parlen de la família, dels refugiats, de la sang de les dones que pareixen, que es fan dones i que moren, de finestres indiscretes, de la revolució dels clavells a Lisboa i de la revolució cantada de Lituania, de les veritables sabateres, de les vexacions masclistes que fereixen tant a Sabadell com a Nova York com a Veneçuela, de la crisi econòmica, de nens i professors especials. Del cos.
L’escriptura és esmolada, austera, continguda, clara i poètica. Bel Olid ens va explicar que els seus contes tenen un procés de gestació mental llarg i un part ràpid. Que va desenvolupant mentalment les idees fecundades i quan la criatura ja té tot el que ha de tenir i al seu lloc, l’escriu a raig i, després, només li cal corregir quatre comes i dues paraules. Si el conte no funciona, no toca ni una coma i l’envia directament a la paperera.
Bel Olid no només va parlar de literatura, ja he començat dient que és una activista:
“No vull ser com els homes, però encara més: no vull que hi hagi una única manera de ser home o de ser dona. Vull que siguem, efectivament, tots, persones. Com ens doni la gana. Com ens atrevim a ser. I ho vull aviat, que la vida és llarga però no tant. T’hi poses amb mi, o continues callant?” (Belolid, 8 de març 2016)
Encara ets a temps d’apuntar-te als meus tallers d’escriptura de tardor: 
