Els fets transcorren sempre en un espai determinat. Al teatre veiem l’escenari, a les obres audiovisuals veiem el lloc a la pantalla. En literatura hem de fer visible el lloc amb paraules. L’escenari de la trama, dels personatges. De vegades a l’hora d’escriure, encara que tinguem al cap l’espai de la narració, no el fem explícit i ens centrem només en els pensaments, els diàlegs i les accions dels personatges, desarrelats de l’espai. Per més que el tinguem al cap si no el posem al text, l’escenari no existeix per al lector i és molt fàcil que es perdi en el no-espai.
Els llocs sempre són en uns temps concrets. L’escenari és la confluència de l’espai i del temps, i només els podem separar per fer-ho més didàctic.
Jo dono una gran importància als llocs. Veig els escenaris com a personatges, de vegades, protagonistes, sempre com a elements importantíssims dels relats, còmplices del narrador, a voltes més potents que el narrador.
Em vaig despertar en mig de l’obscuritat, al llit. Vaig mirar cap al balcó sense incorporar-me, només aixecant una mica el cap. Però no veia res, ni la silueta de les parets, la foscor era absoluta. Pensava que m’havia despertat un soroll, potser un cop als porticons, però per més que forçava l’oïda no sentia res: el silenci era total. Ni un crec de les fustes, ni els roncs familiars del pare a l’habitació del costat. Per les escletxes del balcó no entrava ni una engruna d’aire. Mentre els meus ulls a poc a poc s’anaven acostumant a la nit, la cambra també s’anava dibuixant. (Fragment de Casa emmordassada, a Cròniques de Kaneai)
Els llocs els veien, poden tenir banda sonora, també els tastem i els ensumen i els toquem. Si estan ben descrits, i no parlo de fer un inventari inacabable sinó de saber trobar els detalls significatius, el lector no els oblidarà. El mestre Josep Pla, que tracta l’espai amb la mateixa importància que els personatges i en fa estil, és un exemple de descripcions planeres, locals, inoblidables.
Una història que no acaben de situar sovint grinyola. Pensem en Faulkner, Proust, Moncada, Mansfield, Rodoreda, per citar alguns dels grans. En la solidesa dels seus escenaris i ambientacions. Oi, que no és en absolut avorrida la lectura de les seves obres on l’espai i l’atmosfera es mostren clarament al lector, i sumen. Obres que ho tenen tot: escenari, personatges, trama i llenguatge literari.
El tractament del lloc pot ser una font de llenguatge poètic. Un símbol. Una metàfora.
Com a mestra d’escriptura creativa dono molta importància a saber escriure escenes. A l’estil de guió audiovisual, que són les més exigents tècnicament, per anar aixecant, si cal, les restriccions del llenguatge cent per cent audiovisual del narrador càmera i l’estructura d’una petita història dins de la història, i fer-les literàries i a mida.
Les escenes són unitats mínimes d’organització de l’acció narrativa i sempre funcionen com avançament o desencadenant de la narració. Una bona escena és significativa, té una polaritat inici-final, un conflicte i un desenllaç, que es pot mostrar o no.
L’escena està en la línia de mostrar, es veu i s’escolta, s’ensuma, es llepa, es toca. L’escena sempre passa en un escenari.
Vine a escriure al Pirineu. Inscripcions obertes als tallers d’estiu!
