Avui m’he aixecat amb ganes de lluita i he recordat un post del blog Tinta Chida que vaig llegir fa uns anys. Em va quedar gravada la idea de pelea y escribe. La meva guerrera artista vol lluitar, i es posa contenta quan llegeix que, si es baralla amb coratge fins a la transformació, arrossegarà el lector amb la passió de la seva lluita.
A Cròniques de Kaneai ja vaig treure la meva vena guerrera. Les protagonistes, dones normals i lluitadores de carn i ossos es transformen, com a conseqüència del seu coratge guerrer, en heroïnes fantàstiques.
Escriure és un plaer, i una lluita. Escrivim contra el lector, que es vol avorrir, que vol canviar de canal, que vol saltar-se paràgrafs i pàgines senceres. Escrivim contra nosaltres mateixos, que volem amagar les ombres, que ens resistim a escoltar a fons les nostres paraules i a llençar aquells textos que són suats i pobres. Escriure és una lluita, però lluitar també pot ser un plaer. El meu ideal és guerrer: lluita apassionada i despresa, combinada amb moments contemplatius, de silenci i quietud.
Només si enfoques l’escriptura com un passeig turístic i pur entreteniment et podràs estalviar la lluita, el dolor dels cops, els blaus i les cicatrius. Jo faig molts blaus però no m’hi amoïno perquè marxen. Tampoc presumeixo de les ferides, cicatritzo de pressa. L’escriptura no és un camí de roses, però sí un camí apassionant. Va de barallar-te amb la veu narrativa i l’estil, d’endinsar-te en la foscor. L’escriptura guerrera, a més, impacta el lector amb cops sensitius i pura acció.
Això és molt del meu estimat mestre Bradbury. Barallar-se amb un mateix sense pietat i sucar la ploma en el dolor dels punts vulnerables. Atacar els punts febles de la ment conscient i deixar emergir l’ombra. També és molt de l’escriptura terapèutica. L’escriptura i l’art en general sempre tenen un component terapèutic, però transcendeixen la teràpia.
