He passat uns dies en una masia en mig del camp, envoltada de natura, a Lluçà. El primer que he pensat, entre marrons i el verd fosc de les fulles perennes, és que el cel al camp obert és més ample i més profund que a la ciutat, també, que a les meves Valls d’Àneu. A l’alta muntanya les que són grans i immenses són les muntanyes. A la ciutat els humans som tan gegantins que no veiem res més que nosaltres mateixos i les nostres projeccions.

He vist un cel molt gran i he tingut consciència que el sòl que trepitjava era una escorça viva que embolicava tota la terra. Jo era escorça, com la fullaraca, els arbres i els rucs amb les seves esquelles. M’he vist com una cèl·lula d’aquesta Pangea, gran o petita, segons ho enfoquem. Em sentia minúscula, al meu lloc, en pau. De nit notar la sensació de fred sec a la cara m’arrelava i em despertava records plaents. He vist l’Óssa Menor i l’Óssa Major i una altra Óssa Major (sempre he tingut dubtes amb aquesta constel·lació) i la Via Làctia, l’única carretera celestial que reconec sense dubtar. El cel estrellat sempre m’ha semblat inabastable.

By Pepazcon – Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=53904893

A Llucà, mentre espero que pugi la massa del conte de Nadal, he escrit alguns haikus:

Claror calmada.

Troncs marró, fulles seques.

Dos rucs pasturen.

Branques de plata,

en la blavor de l’aire

dorm el pollancre.

Escorça vella,

líquens grocs i clivelles.

Pardal immòbil.

Els estels surten.

La lluna menja núvols.

Fred a la cara.

Entre els tallers d’hivern, també n’hi ha un d’escriptura i natura, a l’Aula de Lletres de la Fundació Pla de Palafrugell. Clica!