La veu de la natura que tinc més arrapada als gens, la que em surt de mode natural quan escric, mig salvatge mig domesticada, és una natura amb què es conviu sense estranyaments. El cel blau alegre. La neu blanca, freda, divertida i emprenyadora. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans que sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu i on les dones rentaven la roba, fins i tot, quan baixava silenciós sota la crosta de gel. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema a l’estiu al prat que fa olor d’herba madura.

Em vaig criar en un poble d’alta muntanya on el contacte amb la natura no tenia res d’espectacular ni de transcendent. Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes, les guineus que es volien menjar les gallines que ponien uns ous que jo anava a recollir cada matí en un cistell, els gats que voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que es menjaven el gra dels conills i les gallines. Els gats tenien la seva feina i eren lliures, s’atansaven a la casa que millor els tractava, però sense cap compromís de permanència. Eren més del poble, que d’una casa o d’una persona. En qualsevol cas no eren mascotes. El concepte de mascota no existia. Els gossos no eren complements vitamínics emocionals, tenien una feina, guiar i controlar el bestiar. Un bon gos era clau per aviar i guardar les vaques, i sabia molt bé quins eren els seus horaris i on s’acabaven les seves obligacions.

La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la. A casa les mosques empipaven mentre durava el bon temps, hi havia aranyes als sostres, per més que es fes neteja de la casa. De tant en tant, descobríem que un ratolí es menjava les galetes o el formatge i deixàvem entrar els gats a casa. La natura no era una cosa externa sinó que compartíem el mateix quadre.

El meu primer contacte amb la natura va ser tan natural que no en tenia consciència, no veia la ratlla. Era una natura cosida als esdeveniments, que no destacava del mobiliari de la casa, la roba de vestir i els membres de la família humana. De la mateixa manera com sabia que el foc cremava i els ganivets tallaven, sabia que el torb és glaçat i mala bèstia. Els gossos de casa, amics, i els que voltaven sols per la muntanya, perillosos com els llops. Sabia que el saüc era bo pels constipats i la trementina per la tos de pit.

Els primers llibres que em van impactar van ser Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, aquell gat que s’autoesborrava d’una forma misteriosa em suggeria pous de fantasia infinits, i Els viatges extraordinaris, de Julio Verne, que estirava les lleis de la natura cap a la imaginació. Dos tractaments que arrencaven del realisme cap al fantàstic, l’un amb recursos de bruixot matemàtic i l’altre amb els del científic.

Em vaig interessar per l’experimentació i per les portes i els llindars de la percepció. Alícia es fa petita perquè s’empassa una pastilla o és que la pastilla li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions? I mentre rumiava fins a quin punt la percepció era relativa vaig anar trobant el gust a llegir poemes, i vaig deixar d’interrogar-me pel món en general  per centrar-me en el tema estrella de l’adolescència: jo. Els poemes em semblava que parlaven de mi.

Foto: Centre Art i Natura de Farrrera.

Se’m va desvetllar la mirada lírica. El primer poeta que vaig descobrir va ser Antonio Machado (sóc d’una generació que primer vam llegir a Machado i després, molt de temps després, a Verdaguer i a Maragall). Als poemes de Machado l’element natural es transforma en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això m’esborronava. Trobava consol en la contemplació de la natura i llegia poesia al mig d’un prat, vora el riu i vora el llac. La bellesa de les muntanyes, les mateixes que m’havien semblat tan normals, representava la grandesa i la llibertat, una llibertat que s’havia d’escalar. Se m’omplien els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos. Perquè entenia que la vaca cega del poema representa al poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat. I això ho trobava infinitament trist.

La natura és per viure-la i entra a la nostra escriptura i respira com la resta de personatges. També la podem pensar com els científics i admirar-nos i comprendre-la i disparar-la cap  al terreny de l’especulació. Pensarem com científics i naturalistes i escriurem com a literats. També podem pensar i sentir la natura com a poetes, escoltar les pedres, olorar el riu, trobar símbols d’una idea o un estat d’ànim. La natura també és un detonant magnífic de l’escriptura.

Tot això explorarem els dies 17 i 18 de setembre al curs Escriptura i Natura que faré al Centre d’Art i Natura de Farrera. El lloc perfecte per fer un curs d’escriptura i natura. Passejarem, ensumarem, guaitarem, escriurem, llegirem i recitarem textos propis. És fantàstic que ens escoltin les muntanyes d’Espot i de la Bonaigua, que els pics dels Encantats obrin les orelles cap a Farrera, un dels balcons amb més bones vistes del Pallars Sobirà, per sentir les paraules nascudes de la natura. Escriure en un lloc pensat per a l’art i els artistes, al costat d’alguns dels pics més alts del Pirineu, és un luxe.