Annie Ernaux

Escriure sobre la pròpia vida, reconstruir-la amb paraules, pot semblar fàcil però no ho és gens. Només el fet de marcar les fronteres de la identitat i concloure jo sóc aquesta ja és un gran repte. Jo sóc tu i, si tu no hi ets, jo no sóc. El joc de distàncies i de miralls quan parlem de jo, quan el mostrem, és complex, sovint és més fàcil parlar d’ell o ella. El territori de les escriptures autobiogràfiques fanga en la filosofia de la identitat i és un terreny porós, difícil de definir, de més mal transitar del que sembla. L’escriptura autobiogràfica sovint parla de les ombres. No és gens fàcil escriure en primera persona parlant d’un mateix, però sovint proporciona un plaer considerable tant al que escriu com al que llegeix, perquè convertir la pròpia vida en literatura és un gaudi i llegir fragments de  vida aliena convertits en art també.

Quins són els límits i el moll del jo? No ho sé. Els budistes neguen que tingui cap consistència, segons ells no és res més que una trampa i una entelèquia. Però aquesta boira de límits imprecisos és un bon caldo de cultiu que esperona la creativitat. El diari íntim és un instrument ideal per a la pràctica de l’escriptura creativa. Una eina que conté tot un gimnàs d’escriptura. Quan em pregunto per les fronteres del jo, sempre acabo pensant i desitjant els heterònims, el veig com a una sortida ideal per resoldre algunes contradiccions internes. La meva Úrsula xafa el cap d’aquells que es creuen amos del món sense cap remordiment. La Rosa és xerraire i complaent. La Raquel mesura, compta i dissenya experiments. La Petra deixa passar el temps i guaita com cau la nit i s’aixeca l’aurora sense immutar-se. Si furgo, encara en trobaré d’altres dins del meu jo. Des d’avui l’Úrsula, la Rosa, la Raquel i la Petra, escriuran cadascuna el seu dietari.

Per atreure i col·locar tot allò que balla a dins del que jo recordo que sóc, el que proposo en els tallers d’escriptura autobiogràfica és buscar l’eix vertebrador del text, dels bocins, dels records. Trobar la columna vertebral on s’enganxen les costelles i altres ossos que estructuren l’escriptura. Buscar l’eix és més que estructura, és l’ànima i el punt d’ancoratge que tensa el llenguatge per extreure’n tot el suc.

De vegades costa decidir-se per un fil conductor. La Raquel que en una cultura oral s’aferra als llibres? La que a cada trencament perd un bocí d’ella mateixa? La que avança per la vida abraçada a les històries que li conten i que es va contant? La que reneix de les cendres com a Pedra o com a Úrsula? No és una decisió fàcil.

Taller d’escriptures autobiogràfiques. Fundació Pla. Palafrugell.

Les escriptures autobiogràfiques, entre la confessió, l’opinió, l’experiència, la crònica, la teoria de l’art i la filosofia, l’àlbum de família, la memòria del cos, la reconstrucció psicològica, l’honestedat brutal i el sentit de l’humor són un territori molt interessant per transitar.

Dimarts començo un curs a l’Obrador d’Històries (Barcelona) i encara queden algunes places: Vine!

Clica aquí!