Vaig decidir que volia ser escriptora perquè se’m va imposar la necessitat d’escriure una novel•la. Així, de sobte. Em va semblar que escriure aquella novel·la era el més important de la meva vida. Ja sabia que una cosa era la història o l’argument i una altra el guió literari o la novel·la, però a la pràctica no ho tenia tan clar, perquè un cop pensat l’argument em vaig creure que ja la tenia escrita. Anava molt errada. En més de deu anys n’he escrit tres versions i no ha estat fins aquest estiu que, per fi, he trobat els rails que necessitava, i el text flueix. Va per llarg.

La dèria d’escriure ja venia de molt abans de pensar en la novel·la de la meva vida, però no m’ho prenia seriosament. No pensava que fos escriptora ni em plantejava ser-ho. Quan col·laborava a la revista que vam publicar durant bastant temps al Col·legi de les Monges de La Pobla de Segur tampoc em pensava que era periodista. A banda d’aquests articles d’opinió i, més endavant, de divulgació científica, escrivia contes i no em creia escriptora.
Anava molt errada i em pensava que per ser escriptor calia ser, per força, novel·lista. No és això el que ens transmeten els agents culturals de casa nostra? Com si escriure contes només fos un entreteniment, mentre que la novel·la és el veritable i desitjat manifest de l’escriptor de ficció.  La publicació d’una novel·la en una editorial d’un cert prestigi és l’examen de grau de l’escriptor. Són cuentos (us) xinos! Sí, a la pràctica aquest és el barem principal, però no hem d’oblidar que el concepte és un altre, que Proust es va autoeditar i que el gran Borges és un autor de narrativa breu. Hi ha escriptors de contes, escriptors de novel·les, escriptors de cròniques periodístiques, poetes i escriptors tot terreny. Tots són escriptors.

Amb les primeres escriptures de la meva primera novel·la, la vital i imprescindible, l’origen de la meva vocació com a escriptora, em vaig estavellar. Per moltes raons que no passaré a desglossar, però de cap manera perquè sigui més difícil escriure una novel·la que un recull de contes. Senzillament és diferent. Jo tinc tendència a la condensació, a tallar curt i a buscar un efecte unitari, i de seguida vaig descobrir que en el territori conte m’hi movia amb força comoditat.

Quan volia escriure la famosa novel•la, vaig començar a apuntar-me a tallers d’escriptura creativa, on vaig redescobrir autors de contes com Júlio Cortázar. Un dels meus contes mítics és Casa tomada. Llegia contes i n’escrivia, quedava finalista en un concurs i me’l publicaven. I així durant més de deu anys, quan viag fer una selecció dels contes que havia escrit i els vaig reescriure pera  a La nit als armaris, el meu primer recull de contes.

El conte és un gènere extraordinari. Contar una història en una fotografia. Muntar un petit rellotge de precisió on no sobra ni falta cap peça i que fa una llum particular. Les terres del conte em són familiars i confortables i sempre em proposen reptes estimulants.

Per sort, hi ha molt grans llibres de contes. Però avui només en recomanaré dos. Casa tomada y otros relatos, un clàssic que ja he citat, i Knockemstiff, de Donald Ray Pollock. Com diria el meu amic Marc, Knockemstiff és un llibre brutal. Brutal i boníssim. Quins contes! No són de bon mastegar i s’hi ha de posar molta saliva i encara et deixen agror d’estomac. Però un cop has reposat la lectura, què bons! Com poden passar tantes coses en un lloc que no passa res? Com poden ser tan vius aquests personatges morts?

Si voleu llegir i escriure cuentus, el dilluns dia 6 d’octubre comencem Taller Conte Literari a la llibreria Nollegiu. Lectors i nolectors, us esperem!

Cursos 2014-2015