Els microrelats són narracions fotogràfiques. Narrar molt amb poc. Crear un incendi amb les peces mínimes. El microconte té la intensitat i l’efecte final del conte amb més força, sense preàmbuls. Pensat i preparat abans d’escriure’l s’enfila i es desborda en poques paraules. Té molt de jugar i de cercar la bellesa, de poesia. És molt breu i esborronador. Un gènere literari que m’encanta. Desitjo que gaudeixis llegint aquestes tres que vaig escriure fa un temps.

1. Boig per tu

Portes els cabells embullats, una samarreta vella i les xancles que ha comprat als xinesos. Sense pintar. L’observo amb luxúria. Sec al seu costat i em mira com si jo fos un escarabat fastigós. Trempo com un perdut. Li frego la cuixa amb el braç i se m’ericen els pèls de tot el cos. Ni tan sols em tornes a mirar amb cara de fàstic. M’arrapo a aquest instant i  al pensament que no marxaràs com una paparra. Però sé que marxaràs, cuqueta, i jo seguiré boig per tu.

2. Rosa canina

Vivia en una presó envoltada de muralles infranquejables i d’una selva espessa i impenetrable. Tancada contra la seva voluntat. Un malson amb partícules de boires blavoses i sons iridescents. Tenia el campanar i les dues campanes que li parlaven amb el llenguatge de l’eternitat. Ella per entendre-les quan sonaven fumava arrels de Rosa canina, i els harmònics s’amplificaven i tornaven els colors purs de la infància. La droga era a l’abast de totes noies, els ajudava a suportar els abusos als quals estaven destinades. Però ella s’empassava la realitat amb tota la consciència i s’aguantava les ganes de vomitar. Reservava la planta per connectar amb la divinitat.

Escolta la veu de la campana major, en sent la vibració a totes les cèl·lules del seu cos. És ella qui la fa parlar. Veu el cel de color blau intens, lluminós com els ulls de la mare. Sent la cridòria dels soldats que arriben amb ganes d’esbravar-se, no deixarà que embrutin la llum de la Rosa canina amb la seva merda. No s’ho pensa i es llença al buit per l’espai obert entre les dues campanes.

3. Exdones

─ …sempre torna…

─Mai s’ha preocupat de ningú.

─Et dic que li ha passat alguna cosa, n’estic segura.

─És un cabró… No te l’imagines començant de nou i esborrant el passat?

─Ell sempre torna a casa.

─Si li convingués, canviaria de família i de país…

─Estàs ressentida.

─Sí, en tinc motius. Perquè ets la primera dona et penses que tens una categoria especial.

─És el pare de les meves filles. Tu com que no has tingut cap fill amb ell…

─Ocupo el segon lloc, també pel que fa a tenir el cap fred i el raonament esmolat. Ell és el millor però li xafo els talons.

─No em facis riure…Vaig a posar una denuncia als mossos.

Tres anys després encara no han trobat cap rastre meu, ni el trobaran. La meva primera exdona se n’ha emportat una malaltia de no poder-me enterrar, està convençuda que sóc mort. La meva segona exdona sap tan bé com jo que no em trobaran. Se’m va cruspir sencer, fins i tot les ungles, els ossos i els cabells. I li va fer molt bon profit perquè està més estupenda que mai.

Pròxim taller d’escriptura: 5-6 de setembre a Farrera, Escriptura i natura.