Escriure sobre la pròpia vida, reconstruir-la mirant de calcar els records o reinventar-los amb paraules, pot semblar fàcil però no ho és. Convertir els materials autobiogràfics en literatura és un repte important. Sóc de l’opinió que és més fàcil narrar en tercera persona i contar les històries dels altres o inventades.

Només el fet de marcar les fronteres de la identitat ja és tot un desafiament. El joc de distàncies i de miralls quan parlem del jo és complex. El territori de les escriptures autobiogràfiques fanga en la filosofia de la identitat i és un terreny porós, difícil de definir, de més mal transitar del que sembla. L’escriptura del jo sovint parla de les ombres i, potser per això, té un atractiu especial tant per a l’escriptor com per al lector.

No és gens fàcil escriure en primera persona parlant d’un mateix, però sovint proporciona un plaer considerable, perquè convertir la pròpia vida en literatura és un gaudi i llegir fragments de vida aliena convertits en art també. Hi palpita una veritat d’una textura especial.

Les escriptures autobiogràfiques, entre la confessió, l’opinió, l’experiència, la crònica, la teoria de l’art i la filosofia, l’àlbum de família, la memòria del cos, la reconstrucció psicològica, l’honestedat i el sentit de l’humor són un territori fascinant.

Quins són els límits del jo? No ho sé. Els budistes neguen que el jo tingui cap consistència, segons ells no és res més que una trampa i una entelèquia. Però aquesta boira de límits imprecisos és un bon caldo de cultiu que esperona la creativitat. Quan em pregunto per les fronteres del jo, sempre acabo pensant en els heterònims, el veig com a una sortida ideal per resoldre algunes contradiccions internes. Fa temps que tinc ganes de dividir la meva ploma en dos o tres heterònims. Una dona que escriu amb retolador de punta gruixuda i escup les paraules sense cap mena de remordiment. Un home que escriu haikus canònics amb una ploma antiga. I la que crea mons de fantasia i ciència-ficció i escriu directament al mòbil.

Quan penso en escrits autobiogràfics, les principals categories que considero són el diari íntim o el dietari; l’autobiografia, que jo entenc que com la novel·la de la pròpia vida amb fidelitat al pacte autobiogràfic amb el lector; i l’autoficció que és la que trenca el pacte autobiogràfic i barreja dades reals amb inventades i pot agafar formats diversos.

No hem de pensar en el diari íntim com a un mocador emocional on podem vomitar malestars i somnis. Estem parlant de literatura, amb tot el respecte pel paper de confident que pugui tenir o hagi tingut en la nostra vida. El diari íntim és un gènere dins de la literatura autobiogràfica, sovint amb una elevada exigència estètica. Però també és un instrument ideal per a la pràctica de l’escriptura creativa en general, una gimnàstica molt bona. Recomano portar un diari personal i escriu-hi cada dia com a un escriptor que acarona el text i el respira, que busca treure la bellesa de les llàgrimes, les alegries, els pensaments i les anècdotes del dia.

M’agrada el títol del llibre de Xavier Pla Ficció autobiogràfica i veritat literària, fent referència a l’obra de Josep Pla. Considero que recull l’essència dels gèneres autobiogràfics: assumir que també són ficció, en el sentit que la memòria dels humans és creativa i mentidera, i tenir com a far i meta la veritat literària, que va més enllà dels fets autobiogràfics.

Al taller d’escriptures autobiogràfiques que faig a la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, El quadern gris és un dels llibres que ens acompanya durant totes les sessions, perquè Josep Pla és mestre de la literatura en general i del gènere autobiogràfic en particular. Llegir El quadern gris és una font d’aprenentatge de l’escriptura. L’autor d’aquest llibre afirma que Josep Pla adapta lliurement el registre autobiogràfic sense respectar del tot les exigències del gènere i elabora una obra en què no queda mai clar si el protagonista és ell o no. Josep Pla diu que explica la seva vida quan amaga que és un escriptor i fa literatura com si no en fes. Actua amb una mena de dissimulació que consisteix justament a camuflar els procediments formals o els artificis lingüístics que utilitza.

El més important és l’art i l’ofici d’escriure, no tant el fet que les dades de la seva vida siguin o no reals. Buscar la veritat literària.

Llegint el conte “El meu joquei” de Lucia Berlin (traducció Albert Torrescasana).
Va passar tal com explica l’autora? Va inventar? Poc? Molt? No importa, és una meravella.

Sala d’actes de la Fundació Pla. Foto: Marta Vergés.

Molts autors que escriuen textos autobiogràfics escriuen contra l’oblit. Això és el que diu que fa Annie Ernaux, una mestra de la literatura i, especialment, de l’escriptura autobiogràfica. Diu “Escric per salvar el que mai tornarà a ser” i afirma que en la reflexió sobre ella mateixa aconsegueix reflectir tots els aspectes de la societat en què ha viscut. L’obra literària d’aquesta autora francesa recorre, des de les pròpies vivències i el pensament íntim, la memòria col·lectiva en què es barregen els drets socials, el feminisme, la lluita de classes i tot allò que conforma la vida, com l’amor a la malaltia i la mort. També diu “Escriuria el mateix encara que no tingués un sol lector, perquè escric per entendre el que jo visc i no entenc”.

“Els meus llibres es basen en la memòria, un record tant personal com social, perquè posa veu i cara a les coses quotidianes d’una època. Així que si jo ni tan sols em pregunto la qüestió de si tinc el dret a dir alguna cosa o si que alguna cosa m’afecta d’alguna manera personal, perquè la meva intenció final és narrar la realitat, per recrear una mena de memòria social.”

Els estils literaris de Josep Pla i Annie Ernaux són molt diferents però els dos s’atansen a la veritat a través de la literatura (del jo).

RP

El meu espai d’escriptura: El goig d’escriure.

El manual d’escriptura: Escriure sense por.