No vulguis escriure i editar el text a la vegada. No deixis que l’editor interfereixi en el procés creatiu de l’escriptura. Perquè l’editor calli has de valorar la seva importància i tenir clar que li donaràs tot el paper que es mereix en el moment oportú, però que primer ha de deixar les paraules flueixin espontàniament.

La qüestió de l’escriptor i l’editor interns em sembla fonamental. Recomano la pràctica de l’escriptura en dues fases, la creativa i l’analítica, i combinar-les de la manera que cadascú consideri. Aquest enfocament no es contradiu amb les tres fases de l’escriptura: planificació, redacció i reescriptura. Es complementen. No deixis que l’editor lligui el creador ni que aquest deixi l’editor sense torn de paraula.

Cal respectar l’espai al creador, deixar que les neurones es connectin de forma lliure. Un espai sense normes gramaticals, sense cànons i sense tècniques narratives. Un espai per endinsar-se en el text a la deriva seguint un far, amb un llapis o el teclat de l’ordinador. Amb l’editor desconnectat. El crític o editor a la primera fase de l’escriptura no hi ha de ser, però ha d’estar tranquil, ha de saber que no cal que pateixi perquè li reservem una segona part molt important.

L’escriptor-editor com més savi és millor. Ha de saber de llengua, de tècniques narratives, de cànons, de referents literaris. Passar les tisores, valorarà els narradors, demanarà més text, eliminarà o potenciarà registres. Farà un diagnòstic i proposarà les actuacions pertinents. Retornarà el text a l’escriptor-creador amb un informe que el tindrà entretingut una bona temporada o donar-li el vistiplau a la primera.

No vulguis escriure amb una mà mentre et frenes amb l’altra. Tant l’escriptor-creador com l’escriptor-editor són molt importants, deixa que cadascun jugui el seu paper a fons, quan toqui.