Que un text estigui basat en fets reals no és cap argument literari, només és un argument comercial que funciona perquè els humans, els lectors, som uns xafarders sense remei. Que els fets de la narració siguin reals no és cap garantia de qualitat literària, i del que es tracta és de fer bona literatura. Una escena no és millor perquè va passar sinó perquè és versemblant i emociona. La veritat literària no sempre coincideix amb la veritat biogràfica o històrica. La mentida de la ficció pot ser més veritat que la narració fidel dels fets viscuts.

Quins són rigorosament els fets viscuts? Quina és la veritat? És molt difícil de contestar en termes absoluts. La veritat és un ideal, ens hem de conformar amb diferents graus de versemblança per transmetre al lector un sentit de realitat. Com a escriptors la importància radica a trobar el cor de la nostra veritat i dels personatges, veritats relatives que il·luminen i fan possible la creació i lectura de vida.

Sempre que començo un curs de narrativa em trobo alumnes que per defensar la bondat del seu treball, al·leguen que es basa en personatges i fets reals. Ha de ser bo per força perquè és veritat. Jo els sermonejo dient que es deixin de fets reals i que busquin la veritat de la ficció. O no són veritat els protagonistes de Mecanoscrit del segon origen, que es mouen per un món postapocalíptic? Si el teu text està basat en fets reals i funciona, és “veritat” perquè funciona no perquè sigui “veritat”.

En el cas dels textos autobiogràfics, contra el que pugui semblar, la qüestió encara es complica més. Millor dit, la línia entre la versemblança de la narració i la percepció de la veritat autobiogràfica encara és més fina i subtil. Quan els fets de la nostra vida són la matèria literària, si no fem autoficció, tenim un pacte de “veritat” autobiogràfica amb els lectors. Furgar pels pous poc fiables de la memòria i remenar els records sense trampes ni ornaments és un repte important. La meva resposta és que cal escoltar la veritat essencial del text i dels personatges, defensar-la amb la màxima honestedat i escriure amb tota la llibertat factible (he dit escriure, no publicar). Tant en textos autobiogràfics com en ficcions.