“Fes el que estimes, estima el que fas”, va escriure Ray Bradbury, l’escriptor que creia més en els llibres i les biblioteques que en les acadèmies i les universitats. Amb Bradbury em va passar el mateix que amb Mercè Rodoreda i Pere Calders, ja l’havia llegit d’adolescent però no el vaig descobrir fins a prop de la trentena.

Vaig llegir Fahrenheit 451 i Mecanoscrit del segon origen quan tenia quinze anys. Les dues obres em van agradar però van quedar enterrades amb els sis o set llibres més que vaig llegir aquell estiu. Amb una amiga d’Esterri no paràvem de passar-nos llibres i ho llegíem tot, a l’engròs. Lectures ràpides i nocturnes, hormonals, que em van deixar poca petja. En canvi, només uns anys abans, quan encara tenia l’ànima assossegada, m’havien impactat autors com Dostoievski, Antonio Machado i García Lorca. Els llegia i els rellegia i sentia que m’escalfaven l’ànima, i sempre més m’han acompanyat. Però dels quinze als disset anys vaig llegir molt i no em va quedar gairebé res.

Vaig retrobar Bradbury en el llibre El zen en arte de escribir que recomanaven en algunes escoles de guió audiovisual i d’escriptura creativa. Tot i que el títol reunia tres paraules clau per mi: art, escriptura i zen, el vaig agafar amb escepticisme. A la primera frase ja m’havia guanyat:

“Cómo trepar al árbol de la vida, tirar piedras contra uno mismo y bajar sin romperse los huesos ni el espíritu”.

Va ser una experiència brutal. El llibre és un recull d’articles i poemes sobre l’experiència creativa de l’escriptor. Just el que necessitava. Quan tancava el llibre em notava plena a vessar d’ímpetu creatiu.

A El zen en el arte de l’escritura vaig trobar exposada, amb paraules que m’entraven en vena, per primera vegada, la concepció de la creació artística que jo tenia al pap però que encara no havia sabut perfilar. Tot i la meva voracitat lectora, el meu recorregut acadèmic en arts i humanitats era escàs; m’havia llicenciat en biologia, havia fet un doctorat en ecofisiologia i treballava com a editora de llibres científics. Les lletres les anava collint de la selva seguint recomanacions aleatòries i atraccions lliures. Llegint El zen en el arte de la escritura em va semblar que el mestre consolidat em reconeixia la trajectòria artística. Bradbury parlava amb la claredat, passió i radicalitat que jo necessitava. Després de llegir aquest llibre, ja podia afirmar amb tranquil·litat que una cosa era ser un acadèmic de les lletres i una altra un artista. Per ser escriptor no calia ni ser doctor en literatura comparada ni filòleg.

Mentre llegia El zen en el arte de la escritura vaig recordar que ja havia llegit Bradbury, i que tenia dos llibres seus a la casa: Les cròniques marcianes i Fahrenheit 451. Dues obres magnífiques, imprescindibles. “Art”, “escriptura” “zen” i “fantàstic”. La literatura fantàstica m’interessa molt, i el fantàstic filosòfic, poètic i visionari de Bradbury és meravellós. Per això estic profundament agraïda al Joan-Lluís Baulenas que m’ha fet descobrir un recull de més de quatre-centes pàgines de contes del mestre, escrits als anys cinquanta, que jo encara no coneixia:

Torno a estar mig enfebrada llegint aquests relats plens de poesia, que m’obren la ment i em meravellen.

En mig de l’aigua freda, lluny de terra, esperàvem cada nit la vinguda de la boira. Així comença el primer conte, La sirena de la boira, de Les pomes daurades del sol, traducció Joan-Lluís Baulenas.