Un conill de debò

Som a la cuina de casa dels meus padrins materns. La mare em diu que m’emporti el padrí a dormir a casa i me’l posa als braços. És un ninot de drap de mida humana, tot i que sóc una nena alta, em passa un bon tros. La mare insisteix, que me l’endugui i que el posi el llit. Comprovo alleugerida que el puc aixecar sense problemes i surto per la porta del darrere. Quan arribo a casa l’estiro damunt del llit, veig com el pit li puja i li baixa suaument. No ronca. El Pelut s’ha convertit en un conill de debò, viu. El reconec perquè és el meu peluix de l’ànima, pel collaret i perquè té la juguera de sempre. L’he de fer fora de l’habitació perquè no para de rosegar els peus del padrí que, per sort, no es desperta.

Les passes del pare pujant les escales i la veu de la mare al darrere em desperten. De seguida torno a somiar, que m’emporto la llar de foc i la cadira petita de casa la padrina. La llenya espetega i em desperta, l’habitació és freda i el somni càlid. Ara sóc a casa dels avis i m’emporto la padrina a coll, no pesa res i això que està força grassa. Quan arribem a casa la sec a la seva cadira petita, davant de la llar de foc, i m’estiro a terra al seu costat. El Pelut, ben viu, es frega les orelles a les seves cames. Jo obro les meves ben obertes, i espero que la padrina m’expliqui qualsevol cosa. El roncs dels padrí posen música de fons. No vull despertar-me mai més.

Taller escriptura i natura a Farrera!