Rosa canina
Vivia en una presó envoltada de muralles infranquejables i d’una selva espessa i impenetrable. Tancada contra la seva voluntat. Un malson amb partícules de boires blavoses i sons iridescents. Tenia el campanar i les dues campanes que li parlaven amb el llenguatge de l’eternitat. Ella per entendre-les quan sonaven fumava arrels de Rosa canina, i els harmònics s’amplificaven i tornaven els colors purs de la infància. La droga era a l’abast de totes noies, els ajudava a suportar els abusos als quals estaven destinades. Però ella s’empassava la realitat amb tota la consciència i s’aguantava les ganes de vomitar. Reservava la planta per connectar amb la divinitat.
Escolta la veu de la campana major, en sent la vibració a totes les cèl·lules del seu cos. És ella qui la fa parlar. Veu el cel de color blau intens, lluminós com els ulls de la mare. Sent la cridòria dels soldats que arriben amb ganes d’esbravar-se, no deixarà que embrutin la llum de la Rosa canina amb la seva merda. No s’ho pensa i es llença al buit per l’espai obert entre les dues campanes.
