Comença l’anarquisme de l’estiu, d’escriure quan tinc estona el que sorgeix al moment i de publicar-ho o no i de fer-ho potser el dia que no toca.

Avui un text que vaig pensar a finals de primavera i que l’he acabat d’escriure ara, a principis d’estiu.

VIURE EN UN TEMPS

Visc en un temps d’or que em persegueix amb una katana esmolada.

Imagino el no-temps etern i joiós, l’anhelo encara que només sigui unes engrunes.

Un camí de roses amb espines. Ni m’abandono a la fam insaciable de Cronos, que m’engolirà igualment, ni confio en Kairós, els temps de l’oportunitat i de l’encontre.

Romanc en el tall de la navalla, sense córrer. Em sento creativa, amb moments esporàdics de pau i plenitud, quan sento el cant de les campanes, dels àngels.

En un bocí de gespa, que no arriba a prat, la plana de Solsona estesa amb meu davant i el Prepirineu al fons, sembrats d’ordi i de blat, set dones parlem de les estacions del dia i de la música del silenci.

El temps es fon en mig de paraules, cants i campanes. Ensumem l’eternitat.

No sabem quina hora és. Tampoc la nostra guia, que ens tradueix les  paraules dels savis i el cànon del retir.

Un lloc amb monestir i de casa d’espiritualitat. Camins, avets, roures, cirerers, saücs carregats de flors blanques. Cants d’ocells. Xiprers esparsos. Un lloc per veure arbres per la finestra i recordar que som natura en la natura. Un lloc per respirar, meditar, contemplar, viure, ser i escriure.

No he arribat relaxada. M’he perdut per carreteres deshumanitzades. El temps m’esquinçava la carn. La filera de motos davant meu, i al darrera i pels costat les que m’avançaven, que en un altre temps m’hauria molestat, ha estat la porta inesperada, el mapa que necessitava. M’han portat fins a un bar de carretera on m’han donat d’esmorzar i m’han indicat com arribar al Miracle, explicacions entenedores i precises, per a nens petits, que he agraït. Que bo l’entrepà de formatge i el cafè amb llet! Aturada de Cronos, glopada d’eternitat.

Temps de silenci no desitjat ni previst. Tenia moltes ganes de xerrar, de
contar les meves aventures a la carretera a les companyes, però la nostra guia havia decretat la llei del silenci. Paraula vertical, vaig pensar. Em va semblar un silenci postís, d’escola, que es trencava a l’esquena de la mestra. Gens natural. Era primavera i la natura no callava.

Espero l’elefant sagrat que amb les seves potes gruixudes i pesants trepitja desigs minúsculs i tossuts, els esmicola amb amor i els converteix en punts de llum, que ja no són de ningú. Fora del temps.

Menjo mandonguilles de carn, em dic vegetariana que menja peix. Estic disposada a menjar de tot amb tal de nodrir aquest esgotament que arrossego i deixar-lo anar, ben tip.

Pont celestial, això és el Miracle. Somriure, badar, canviar, viure instants especials i fixar-los, perquè no vivim en el temps, vivim en els instants.

Sento l’alegria del Miracle i un profund agraïment cap a la nostra guia i les companyes. En una escletxa fora de programa, bec Coca-cola original, de llauna cent per cent vermella. Surto del zero, negre i enverinat de Cronos.

7-8 de setembre taller Escriptura i Natura al CAN de Farrera.