La meva passió per inventar i contar històries està molt relacionada amb les potes de la taula del menjador de casa de la padrina.
Una de les coses que recordo amb més vivacitat dels estius a Cerbi és l’hora del conte. Quan començaven a créixer les ombres, la padrina sortia a la terrassa, que donava al carrer, amb una cadira, un cistell ple de pèsols i faves i dues cassoles grans. Els nens i nenes de la meva edat, al voltant de set anys, arribaven, seien a banda i banda de la fabulista i començàvem a desgranar els llegums. El clímax del darrer conte sempre coincidia amb les últimes beines del cistell. Llavors la canalla marxava a trotar pel poble, però jo no en tenia prou i em quedava.
Ajudava la padrina a entrar les coses i menjava algunes faves i pèsols crus. Ella feinejava per la casa i jo la seguia, per la cuina, la sala, el corral… fins que em preguntava si volia que em contés un altre conte. Li responia que sí, amb els ulls brillants d’alegria. De vegades em regalava un o dos contes de franc, però en general havia de pagar peatge. “Què t’estimes més, fer els peus de la taula o la resta del menjador?”, em preguntava. Jo odiava les potes de la taula, barroques i plenes de racons impossibles, però els treia la pols, perquè sabia que la padrina ja no es podia encorbar gaire. Si anava de pressa per arribar abans al conte, ella passava un drapet blanc per un angle del moble i em mostrava la punta bruta: “aquí no hi has passat”. Jo tornava a agafar el drap i repassava les potes a fons fins a deixar-les ben lluents, mentre pensava en els maleïts francesos, que feien aquells mobles retorçats i odiosos.
Quan tornava a la cuina, la padrina m’esperava asseguda amb les mans damunt del davantal i un ampli somriure. Ja m’havia oblidat de les potes de la taula, tampoc m’adonava que les ombres de la nit començaven a esmunyir-se per la finestra. Les paraules màgiques “Una vegada hi havia…” havien estat pronunciades i jo havia entrat en terra de meravelles.
Cursos que faré aquest estiu:
M’ha agradat molt aquesta vivència!
Maria Teresa
Ahir vaig tenir els meus nebots a dormir a casa. Entre fills i nebots sumaven quatre bestioles, totes elles amb uns ulls ben oberts i amb poques ganes de dormir. Amb l’excusa de que estaven molt exitats i que no s’adormirien, em varen demanar que els llegís un conte. Tota il·lusionada vaig córrer cap a la lleixa per estirar un llibre blanc un xic empolssegat que havia passat quasi bé oblidat durant anys. Vaig llegir-los dos contes posant-li tota la meva gràcia, jugant amb les paraules, el to, els silencis… Però el millor de tot va ser quan els vaig deixar. Vaig ajustar la porta i quan ja enfilava passadís avall vaig sentir-los explicar un conte. Sense que se’n adonèssin, em vaig acostar a la porta i vaig parar l’orella. Va ser la cosa més bonica i entrenyable que havia sentit mai. Els tres grans es varen turnar per explicar un conte al més petit de la colla. Cada un d’ells era un personatge dins el seu conte inventat, i s’ho varen passar pipa. No paraven de riure ni d’imaginar-se les coses més inversemblants i fantàstiques que passaven per la seva ment. Em vaig quedar asseguda al terra, arran de porta, assaborint aquell deliciós moment i desitjant que no sigui l’últim. A poc a poc les seves veus es varen anar apagant convertint-se en un gran silenci. Encara m’hi vaig quedar una estona. En mi ressonava l’eco de les seves paraules. I no les volia perdre. Ara només espero que puguin repetir aquell moment, només espero que sigui la primera vegada de moltes!